Presentació de Veritat o mentida

Presentació de Veritat o mentida

Quant escric em deixo portar per la rauxa del moment. El que comença essent una historia o anècdota personal, acaba com un conte per a criatures, i el que pretén  recollir la opinió que em mereix una determinada noticia, acaba essent una crítica ferotge al sistema, als polítics, als periodistes, i fins i tot al venedor del quiosc on la he vist  a la portada de un diari. Be, jo que no visc d’aixó, m’ho puc permetre.

Per altre part, jo soc el meu pitjor crític. El setanta per cent del que escric s’arxiva directament a la paperera, i del que queda, un cop tret tot lo censurable, indigne, o perillós, queda prop d’un deu per cent.

En aquest BLOG publicaré alguns dels escrits que s’han salvat, baix dos titulars diferents.

Les històries o contes familiars, personals, ideals, reals o inventats, per mi o propers, sortiran a la llum sota el titular de  “Veritat o mentida”, i cadascú queda en llibertat de creure-se’ls, o no.

Els escrits de repulsa, crìtica, rèplica, mofa, befa, o escarni, sortiran sota el titular de “Opinió”, la meva, es clar.

Aviso de bon començament, que ningú està obligat a llegir aquestes parides, però que si algú ho fa, serà baix la seva responsabilitat, i per tant no acceptaré protestes, i de crítiques, només les bones, si es que n’hi ha alguna.

Presentació de Opinió

Presentació de Opinió

Com ja he dit en un altre lloc, els escrits de repulsa, crítica, rèplica, mofa, befa, o escarni, sortiran en el meu BLOG sota el titular de “Opinió”, la meva, es clar.

He tingut cura de no ofendre o insultar a ningú, especialment els qui pensin de forma diferent a la meva, en canvi no me’n he estat de escriure el que penso, per molt políticament incorrecte que li pugui semblar a qui ho llegeixi, i precisament per que aquesta frase es una de les dianes contra les que jo disparo. Lo políticament correcte es dir el que es pensa, no el que convé per quedar be. Malament va aquest país si els  politics sols han de dir el que queda be, quant el que es necessita es justament la denuncia de tot el que va malament, que fa pudor, que està podrit.

El politics son els administradors de la nostre societat, i per axó s’han de anticipar a veure els errors del sistema, abans que ens en adonem els ciutadans corrents, per arreglar-los. Per desgràcia ens estem acostumant a veure que els politics el que fan es córrer a tapar (que no arreglar) el que denuncien els administrats, que es molt diferent.

No soc afeccionat a protestar, però en canvi sempre he estat molt crític, i he exercit, i axó m’ha costat molts calbots. Ara, aprofitant el BLOG, tinc la oportunitat de ser-ho, gratis, davant de tot el mon (si no ho llegeix ningú no es culpa meva), sense que per axó em pugui caure cap calbot, i no me’n puc estar.

Quedi clar que aquestes opinions son les meves, que no represento cap partit, associació,  ni grup, i que no pretenc convèncer ningú, ni tenir mes raó que els altres. Simplement n’estic fins els pebrots, i escriure es una manera de desfogar-me.

Presentació de les representacions gràfiques

Presentació de les representacions gràfiques

La representació gràfica de funcions matemàtiques (polinòmiques, algebraiques,  trigonomètriques, exponencials,..) sempre m’ha semblat una font d’inspiració irresistible, per el dibuix lineal (que no vol dir de línees rectes).  

Sovint aniré entrant a aquest Blog algunes d’aquestes representacions, que em fan pensar inevitablement en les parets corbes de la casa Milà (La Pedrera), la façana amb ceràmica vidriada de Casa Batlló, o les baranes de trencadís del mirador del Parc Güell, o el disseny de sostres de Gaudí.

No puc evitar pensar que si l’avi Ribó visqués i la seva fàbrica, on es varen fer algunes de les ceràmiques utilitzades als immobles esmentats, no se’n hagués anat al cel, aquestos dibuixos podrien servir-li com ho varen fer els que li preparava el seu germà Julio, només que ell ho feia a ma, i jo he de menester alguna maquineta.

Acompanyo cada disseny amb la formulació matemàtica que la genera.

El pacte de fidelitat

El pacte de fidelitat



Sempre hi ha hagut bons i dolents, tan entre les empreses com entre els empleats. Aquí no em referiré específicament  a si uns o altres eren millors o pitjors abans, si no a la relació que havia entre empleats i empreses.

La percepció mitjana en el mon laboral era, fa cinquanta anys, que un empleat que treballés seriosa i honestament, amb la major dedicació i responsabilitat, s’estava llaurant un futur a la empresa.

El treballador posava la dedicació, i després amb el temps també els coneixements, la experiència adquirida, i la empresa li donava a canvi un sou i la possibilitat de promoció o ascens cap a un futur professional millor. El pacte de lleialtats era recíproc. Fer-se professionalment a una empresa suposava en consciencia un compromís de  continuïtat per part del empleat i de promoció per part de l’empresa.

La empresa “invertia” en la formació del empleat, i ell restava a la empresa per que aquesta amortitzes la inversió feta, i mentre escalava posicions. La fidelitat es veia recompensada per ambdues parts. Aquesta regla, no escrita, era d’àmbit i acceptació general.

La diversificació i generalització de la formació professional i universitària ha fet possible que la empresa, cada cop mes tecnificada, pugui acudir al mercat de treball en busca de professionals especialitzats, en lloc de tenir que invertir en la seva formació. Les regles del joc s’han trencat per part de l’empresa que ja no necessita promoure als seus empleats, i pren del mercat directament els que necessita.

El professional ja no es fa a l’empresa, sino que s’incorpora ja fet i preparat, al nínxol  de responsabilitat que li correspon. I la utilització del terme nínxol li escau, ja que es tracte justament de trobar una persona que encaixi a un lloc de treball concret, només per aquell lloc.  Com cada lloc te un marc de retribució possible finalment es tracta de seleccionar de entre els que donen el perfil, el mes barato i, si es per sota de la tarifa prevista, medalla pel cap de RR. HH.

El professional fet a l’empresa arribaria a aquest lloc amb tal antiguitat que forçosament seria mes car, i amb quantitat de drets adquirits. I axó sense comptar que generalment els empleats amb mes anys tenen coneixements menors, si no nuls, sobre algunes de les noves tecnologies. A més l’empresa hauria de fer una inversió en formació.

La empresa ha trencat el pacte no escrit de fidelitat, i axó ho em vist també en tots els processos de fusió, o concentració de les grans empreses de banca, assegurances, elèctriques, comunicacions, etc. Aquets processos, que han permès unes importants economies d’escala, s’han saldat amb la expulsió, normalment per la via de la  prejubilació, del empleats amb mes anys (alguns, fins a cinquanta anys). El pacte de fidelitat s’ha trencat unilateralment per les empreses.

Per el empleat gran es tremendament injust que li canvien les regles de joc, després de molts anys de servei fidel.

Quant el professional entrat en anys veu el que passa a d’altres llocs, sap que mes aviat o mes tard serà traït, i axó el desmotiva enormement. Aquest espectacle, si mes no, no passa desapercebut per als mes joves, que veuen que la generació dels seus pares a estat burlada i poden pensar que no s’ha de invertir a la empresa. Ells ja saben que la inversió de futur es fa a la Universitat no a l’empresa, i la conseqüència en son els joves executius de avui, mercenaris, professionals freds i eficaços, en permanent procés de compravenda, per els quals la única fidelitat es cap a ells mateixos. El demés no els importa. I la empresa encara menys.

Pro tornem al empleat de mes anys. Per la seva edat i/o característiques personals ja no pot canviar d’empresa, i ja no tindrà noves oportunitats. També sap que el pacte de fidelitat s’ha trencat, i que la antiguitat ara no es un mèrit si no un defecte. Davant d’aquesta situació, la seva ètica personal i professional de sempre li exigeix seguir complint com el millor. Pro ja que els temps han canviat les coses, ara es planteja si ha de complir com els millors d’abans o com els millor d’ara. Per que els millors d’abans anteposaven o al menys emparellaven els interessos de l’empresa als seus propis, pro els millors d’ara fan justament tot el contrari, i fins i tot sembla que amb el beneplàcit dels empresaris.

Dona la impressió que, en el terreny de les infidelitats, avui les empreses prefereixen pagar al contat que quedar deutores per el dia de demà. I l’empleat gran queda marginat, atordit, i confós, i amb la sensació de ser enganyat, i objecte d’una tremenda injustícia.

Idioma a la carta

Idioma a la carta


El meu no es l’únic cas. A Catalunya hi ha moltíssimes parelles mixtes, lingüísticament parlant, i resulta curiós veure com s’ha resolt en cada cas el problema de la comunicació.

N’hi ha per a tots els gustos, jo tinc una germana, professora de català i casada amb un català de pro, que quant parla amb el seu marit per telèfon ho fa en castellà. He vist famílies en que els pares es parlen entre ells en castellà, i amb els fills en català, i  també conec el cas contrari. Inclús conec una família nombrosa en la que quant la conversa es en grup reduït utilitzen el català, i si hi son tots el castellà.

I la cosa es complica encara mes quant si afegeixen els avis, els amics, etc. La meva família, com tantes altres, es en aquest aspecte un veritable mostrari, pro sempre ho hem vist com una cosa natural, i mai ha suposat un problema per ningú.

Aquest preàmbul es per explicar que el us indistint del català o el castellà, aquí, no es cap problema quant tots entenen els dos idiomes.

El idioma natural de Catalunya, el propi, es el català, pro a mes a mes tenim un altre idioma oficial, pel fet de que Catalunya forma part d’Espanya, que es el castellà, mal dit espanyol, ja que espanyols son tots els idiomes d’Espanya.

Dons bé, al que vaig, essent els dos idiomes oficials, i habituals, no te per que haver cap problema per que cadascú parli com vulgui. Pro per que axó sigui possible es condició necessària que tots dos idiomes siguin coneguts per tothom. Al dret de cada ciutadà de Catalunya d’expressar-se en català o castellà, li correspon el deure de tots els demés ciutadans de conèixer el dos idiomes.

Jo no puc exercir el meu dret a parlar català, o castellà, si davant tinc una persona  que no l’entén, per que encara que ningú m’ho impedirà, no aconseguiré comunicar-me.

En reunions de treball, o de família, es freqüent que intervinguin persones de parla exclusivament castellana, o anglesa, o alemanya,.. y naturalment fem caps i mànegues per entendre i fer-nos entendre. Es normal i ningú es molesta ni s’ofèn per axó. Pro si en un cas semblant el castellà-parlant es una persona nascuda a Catalunya, que viu i treballa entre nosaltres, que paga els seus impostos i frueix dels seus drets com a ciutadà de Catalunya, a mi al menys, em dol que aquesta persona, per no complir amb el seu deure de conèixer el català, m’impedeixi exercir del meu dret de usar-lo.

No es una qüestió de educació, ni de coneixements, es una qüestió de drets i deures, reconeguts per la llei, que tots hem de respectar.

I si en el ambient familiars, o entre amics, em pot doldre, quant es produeix amb un funcionari públic em molesta i m’irrita profundament. Puc entendre perfectament que un agent de la policia, un funcionari de la Seguretat Social, o un administratiu d’un jutjat contesti en castellà una pregunta feta en català, simplement per que prefereixi fer-ho així, està en el seu dret i jo ho respecto, pro no puc acceptar que em faci repetir la pregunta tres cops amb l’excusa de que no m’entén. No puc acceptar que sigui justament un assalariat de la administració pública, la que paguem entre tots, la que ha de vetllar pels nostres drets, qui m’impedeixi expressar-me en el meu propi idioma, exercint el meu dret, en el meu propi país.

Si de veritat no entén el català, i es exactament el mateix si no entén el castellà, aquesta persona està incapacitada per exercir com a funcionari públic a Catalunya. En el camp de l’empresa privada es exactament el mateix, pro amb la diferencia de que sempre em queda la possibilitat de canviar de proveïdor, de tenda, d’interlocutor. Ben ruc serà aquell comerciant que no s’esforci a atendre lo millor possible als seus clients, idioma inclòs. Pro amb la administració pública no puc, no puc i no vull.

Certament s’han de donar els terminis necessaris, i tota classe de facilitats per aprendre, i no ens hem de escandalitzar per que el nostre interlocutor destrossi el  idioma, ja l'aprendrà, pro hem de ser exigents en la salvaguarda dels nostres drets.

El Govern de Catalunya té la obligació de vetllar per que tots els ciutadans complexin amb els seus deures, i puguin gaudir dels seus drets, i mal podrem exercir el de parlar en català o castellà si al davant tenim persones que no ens entenen. I he escrit català o castellà, i no sols català o sols castellà. I tan de bo i pogués afegir l'anglès.

Les representacions gràfiques

 

 

Suïcida, terrorista, i kamikaze

Suïcida, terrorista, i kamikaze


El suïcida i el terrorista tenen factors en comú, el terrorista i el kamikaze també, pro el kamikaze i el suïcida no.  Els dos primers, davant una situació que els supera i no poden controlar opten per la destrucció, només que mentre el primer es conforma en la seva pròpia destrucció, el segon volca la seva impotència sobre els demés, de una manera selectiva, segons la seva forma de entendre les coses.

Tenen en comú la adopció de una actitud negativa, destructiva, en front del problema. La consciencia de la seva incapacitat per trobar una solució al conflicte els fa trencar les regles del joc.

En el cas del suïcida el problema acostuma a ser intern, personal. Pot tractar-se de una qüestió de salut, de edat, de sentiments burlats, de frustració professional, de incomprensió, de injustícia, quelcom que li produeix un gran rebutx o angoixa. Es constata la impotència per resoldre una situació de la que no es veu la sortida, de la que no cap buscar un culpable, o inclús, si n’hi ha, que es inaccessible, i es decideix  per trencar la baralla, per no seguir jugant. Es un abandonament.

En el cas del terrorista el problema acostuma a ser extern, aplicat a la societat en general. Es té la percepció de una injustícia històrica, de una ofensa col·lectiva, de una humiliació imperdonable, de la burla i el menyspreu de uns determinat drets, del abús de una determinada societat o ètnia sobre una altre, i la resposta es colpir per fer mal puntualment a l’altre part, al culpable, a través de símbols, persones o coses.

Es un David que no pot enfrontar-se directament al seu Goliat, i ho fa a pedrades, des de la distancia, amb l’esperança de que una d’aquestes pedres faci un mal important.

El terrorista tampoc busca recompensa, tret de la satisfacció de saber que una de les pedres a arribat a l’objectiu, i te molt mes a perdre que a guanyar, per axó la seva pròpia por el limita, actuant de fre. El instint de supervivència acota els riscos que pot assolir en la seva actuació, i en conseqüència els danys.

El fanatisme religiós es el ingredient que pot fer que el terrorista, al cercar en el mes enllà una recompensa fabulosa, superi o menyspreï els límits que li imposa el seu intuint, convertint-se en una arma letal imprevisible. Es el pas de terrorista a kamikaze, i en aquest cas el suïcidi que comporta no te res a veure amb el suïcidi del que hem parlat. Aquí la mort es una conseqüència, normalment necessària, que no desitjada, pro llargament retribuïda

En un acte de terrorisme “civil”  las víctimes no solen ser molt nombroses, mentre que en un acte de terrorisme “religiós” ja hem vist que poden passar de 3.000,- , la diferencia no la determina el terrorista, si no el fanatisme religiós que hi hagi al darrera.

Parar a les persones, als terroristes, encara que molt difícil es possible, mitjançant una acció policial rigorosa, enèrgica, i selectiva, pro desactivar els detonants, es a dir les idees, es pràcticament impossible. Les qüestions culturals tarden decennis en arrelar, pro quant ho han fet, els incendis que provoquen tarden generacions en apagar-se.

Occident pagarà molt car el error de no haver previst que als conflictes territorials dels nostres veïns de l’orient mitjà se’ls podia afegir el detonant del extremisme religiós (fanatisme islàmic). La labor mes important ara no es lluitar contra aquets terroristes, si no refredar el fanatisme religiós que els fa tan perillosos.

Les representacions gràfiques

 

Les normes de convivència

Les normes de convivència


El que en animals son pautes de comportament, fixades genèticament, que els pares trameten inconscientment a la seva descendència, en els humans està constituït per una barreja de costums, tabús, normes, regles, lleis, etc., que al llarg dels segles ha anat configurant la cultura de convivència.

Aquesta cultura no es igual a totes les comunitats, encara que sol tenir molt en comú. Quant mes ha evolucionat un poble mes complexa es la seva cultura de convivència. I axó es tan aplicable a nivell d’individus com a nivell de societats o països

La globalització ajudarà sens dubte  a homogeneïtzar aquestes cultures de convivència. S’han creat elements de dissuasió  i vàlvules d’escapament. Cada cop hi ha mes Ens internacionals per protegir els drets humans, dels infants, de les minories, floreixen per tot les ONG, etc.

En general la societat està per la convivència, la tolerància, i la permissivitat. La regla d’or, no escrita, es que es pot arribar fins on es vulgui amb la única limitació de que allò no impedeixi als demés fer el mateix. Es a dir, es vàlida la llibertat del individu fins allí on començaria a limitar la llibertat dels altres. El mateix es pot dir a nivell de comunitats o grups.

Donem un pas mes i imaginem que aquest procés evolutiu s’ha consolidat, que la societat en general, ha desenvolupat els necessaris mecanismes d’equilibri per evitar conflictes greus. El metge i l’educador han substituït al botxí i escarceller. Les normes de convivència estan tan assimilades, la educació cívica ha adquirit un nivell tan alt que inclús les sancions per incompliment van perdent sentit. La guàrdia va baixant, i de la mateixa manera que avui està mal considerat que un pare  doni un bolet al seu fill per corregir-lo, cada cop serà menys acceptable que la societat castigui al seus membres pels errors comesos. Ha de reeducar-los.

Va desapareixent la pena de mort, els treballs forçats, els càstigs corporals, i la cadena perpètua ja te un límit. Cada cop son mes freqüents les sentencies dirigides a la reparació del dany, en ves del càstig al culpable. Les penes menors es poden redimir,...

Estem a la porta de una societat evolucionada, després de mil·lennis d’anys de maduració, encara que per desgracia no ho està per igual a tot arreu, ni en tots els seus membres.

El problema es que dins d’aquesta societat permissiva, al empara de la llibertat creixent que garanteix als seus components, qualsevol individu o grup pot enarborar la bandera de la dissidència. La cultura creada, de la que parlem, els protegirà. Però la societat té el dret i la obligació de preservar aquest llegat tan feixugament adquirit, en front aquestos individus o grups que, propugnant altres cultures, posen en perill la nostre convivència.

El problema es planteja en el següents termes:

¿Te la societat que aplicar les seves normes “toves” de convivència, per protegir-se d’aquells que la posen en perill, o bé per aquets ha de recuperar la ma dura?

¿No està justificada la utilització de tots els mitjans per defensar una cultura de convivència, que ha costat segles de maduració?

¿O en atenció a uns mal entesos drets de uns, la societat ha de contemplar impassible com es vulneren els mes elementals drets d’altres, tractant amb ma de seda i normes toves a qui no respecte ni els mes elementals drets dels demés?.