Suïcida, terrorista, i kamikaze

Suïcida, terrorista, i kamikaze


El suïcida i el terrorista tenen factors en comú, el terrorista i el kamikaze també, pro el kamikaze i el suïcida no.  Els dos primers, davant una situació que els supera i no poden controlar opten per la destrucció, només que mentre el primer es conforma en la seva pròpia destrucció, el segon volca la seva impotència sobre els demés, de una manera selectiva, segons la seva forma de entendre les coses.

Tenen en comú la adopció de una actitud negativa, destructiva, en front del problema. La consciencia de la seva incapacitat per trobar una solució al conflicte els fa trencar les regles del joc.

En el cas del suïcida el problema acostuma a ser intern, personal. Pot tractar-se de una qüestió de salut, de edat, de sentiments burlats, de frustració professional, de incomprensió, de injustícia, quelcom que li produeix un gran rebutx o angoixa. Es constata la impotència per resoldre una situació de la que no es veu la sortida, de la que no cap buscar un culpable, o inclús, si n’hi ha, que es inaccessible, i es decideix  per trencar la baralla, per no seguir jugant. Es un abandonament.

En el cas del terrorista el problema acostuma a ser extern, aplicat a la societat en general. Es té la percepció de una injustícia històrica, de una ofensa col·lectiva, de una humiliació imperdonable, de la burla i el menyspreu de uns determinat drets, del abús de una determinada societat o ètnia sobre una altre, i la resposta es colpir per fer mal puntualment a l’altre part, al culpable, a través de símbols, persones o coses.

Es un David que no pot enfrontar-se directament al seu Goliat, i ho fa a pedrades, des de la distancia, amb l’esperança de que una d’aquestes pedres faci un mal important.

El terrorista tampoc busca recompensa, tret de la satisfacció de saber que una de les pedres a arribat a l’objectiu, i te molt mes a perdre que a guanyar, per axó la seva pròpia por el limita, actuant de fre. El instint de supervivència acota els riscos que pot assolir en la seva actuació, i en conseqüència els danys.

El fanatisme religiós es el ingredient que pot fer que el terrorista, al cercar en el mes enllà una recompensa fabulosa, superi o menyspreï els límits que li imposa el seu intuint, convertint-se en una arma letal imprevisible. Es el pas de terrorista a kamikaze, i en aquest cas el suïcidi que comporta no te res a veure amb el suïcidi del que hem parlat. Aquí la mort es una conseqüència, normalment necessària, que no desitjada, pro llargament retribuïda

En un acte de terrorisme “civil”  las víctimes no solen ser molt nombroses, mentre que en un acte de terrorisme “religiós” ja hem vist que poden passar de 3.000,- , la diferencia no la determina el terrorista, si no el fanatisme religiós que hi hagi al darrera.

Parar a les persones, als terroristes, encara que molt difícil es possible, mitjançant una acció policial rigorosa, enèrgica, i selectiva, pro desactivar els detonants, es a dir les idees, es pràcticament impossible. Les qüestions culturals tarden decennis en arrelar, pro quant ho han fet, els incendis que provoquen tarden generacions en apagar-se.

Occident pagarà molt car el error de no haver previst que als conflictes territorials dels nostres veïns de l’orient mitjà se’ls podia afegir el detonant del extremisme religiós (fanatisme islàmic). La labor mes important ara no es lluitar contra aquets terroristes, si no refredar el fanatisme religiós que els fa tan perillosos.