Per Rosa i Lalo

Per Rosa i Lalo


Cada dia, a las set i mitja (19,30h. pròpiament), sentia tancar-se estrepitosament la porta del pis de dalt. Després unes talonades enfurismades entravessaven des del  menjador fins a la cuina; Un moment de tranquil·litat i, tot d’una, processó de passes fins el lavabo. Tapa estampada contra el dipòsit-mochila, quaranta segons d’evacuació gratificant, i buidat de cisterna. Nova processó de talonades fina a la cambra de matrimoni, casualment a l’altre banda de la vivenda i, per fi, silenci.

Era el temps de concentrar-me en els meus propis deures, per aprofitar la calma fins a les 20.30h., que era quant, amb l’arribada del marit, es repetia la pel·lícula, sols que en aquest cas la visita a la cuina es produïa desprès del pas per la habitació, i canvi de sabates per sabatilles.

Així, sense el molest cloquejar del calçat de carrer, l’enfrontament m’arribava net, directa, sense interferències. Anaven a la grenya. Cada dia.

Jo, la veritat, m’havia acostumat. La calidesa d’aquells insults, trufats de referències a lo mes privat de la seva relació, aquell rosari de retrets, aquell to creixent, amb clars indicatius de l’altíssim nivell d’adrenalina assolits. I que dir d’aquelles voltes al passat,  episodis ja pràcticament oblidats per un d’ells, que l’altre cònjuge s’entestava a ressuscitar amb tota fidelitat de detalls, i la clara intenció de cercar els punts mes vulnerables de l’adversari, tractant sempre de ferir allà on mes mal feia, o a l’inrevés, volen passar factura per les pròpies ferides no cicatritzades, d’antics combats.

Tampoc mancaven, mai, al·lusions claríssimes al paper que els progenitors d’un o altre havien jugat e la consumació de les ofenses rebudes.

I ja, sortint del entorn mes immediat, sobrepassant el nucli familiar dur, la batalla s’estenia fins a confins tan imprevistos com il·limitats.

Alguns dies la batussa assolia tal intensitat, el seu contingut tal riquesa, que apagava el televisor per no perdre detall. Quina generositat en el devessall sonor. Quina amplitud de vocabulari. Quin enginy en la creació de frases injurioses. Em sap greu no poder acompanyar les paraules amb la corresponent partitura, per reviure la intensitat de la carga emocional, el nivell de la seva sonoritat :

Llufa pudenta. Em fas fàstic.

Ets penós, com un cacahuet, calb i llantiós.

Calla, espina  seca de bacallà.

Malauradament va passar el que es veia venir. La Rosa i el Lalo es varen separar i cadascú per la seva banda, carregats de nafres, varen desaparèixer de la meva vida. Ara, al pis de sobre, una parella amb dos criatures ocupa aquell niu. Ells no discuteixen, pro els nens els dona per jugar a bales, de punta a punta de passadís.

Enyoro a la Rosa i al Lalo. El sorollet impersonal i monòton de les bales de vidre rodant pel meu sostre no podrà mai competir amb la rica simfonia del seus enfrontaments.