La bona mort

La bona mort


Mambo ens ha deixat. Havia perdut la gana i estava cada cop mes feixuc, pro com mai s’havia queixat, tot i que era molt vell, no pensàvem que anés a morir-se. Dia a dia se’l veia mes acabat, fins que el veterinari ens va confirmar que la fi estava propera.

Poc a poc la seva activitat va anar minvant, aquells ulls llampegants varen perdre la alegria de sempre, i en el seu lloc aparegué l’agraïment i mes tard la súplica.

Jo se que Mambo ens estimava, i que hauria volgut quedar-se per sempre amb  nosaltres, però quelcom degué avisar-lo que allò no era possible. Desconec si els gossos senten el dolor com els humans, possiblement el dolor físic sí, y el espiritual no, no ho sé, pro juraria que el Mambo va sofrir al acomiadar-se de nosaltres.

El veterinari va dir-nos que tenint en compte l’edat de Mambo, el millor que podíem fer per a ell era facilitar-li una mort dolça, i crec que el Mambo ho va entendre directament dels seus llavis, perquè quant el va baixar de la taula d’exploració ens va mirar d’una manera especial.

Uns dies mes tard varem organitzar una festa de comiat, amb el seu pastis preferit i música d’acordió, que era la que mes li agradava. Es va comportar amb una gran dignitat, i en cap moment va donar mostres de cansament o de dolor, però la seva mirada de suplica s’accentuà.

Al dia convingut el portarem novament al veterinari. Tots varem anar a acompanyar-lo, i estic segur que ell va adonar-se’n, i ho va agrair amb un estrany lladruc que va posar-nos la pell de gallina. Feia anys que Mambo no bordava.

Varem tornar a casa. La seva acceptació ens havia conformat. Es clar que l’enyoraríem, havia estat un mes de la família durant molts anys, i ho havia compartit tot amb nosaltres. Però es llei de vida, i no podíem fer per a ell res mes que el que  havíem fet, facilitar-li una bona mort.  

Aquella nit, la inacabable tia Lolita, fadrina i sola a la vida, tan xacrosa com bona persona, va trucar per preguntar per Mambo. Intuïa el que estava passant, i qui sap si s’hi sentí propera. Diu la meva dona que quant jo vaig escoltar la seva veu al telèfon, un trist i compassiu somriure va canviar l’expressió del meu rostre..