A la Marcela, d'Oquiroz

A la Marcela, d'Oquiroz


Ara he sabut que Marcela va morir als 93 anys, a Oquiroz, on havia viscut tota la vida. El seu marit va ser una de tantes víctimes anònimes de la segona guerra mundial, i el seu fill, orfe des de els vuit anys, i jornaler agrícola ja als tretze, va morir jove, esclafat per un tractor.

Marcela no tenia parents i el seu país no tenia recursos per prestar assistència, ni tant sols la mínima, a qui mai havia cotitzat o pagat impostos.

La vida de Marcela, pobre fins a la gana, no va ser però una vida trista. El seu tracte contagiava cordialitat, i els que la varem conèixer coincidim en que la seva conversa, sempre breu dons era tan pobre que ni tant sols les paraules podia malbaratar, incloïa sempre missatges d’optimisme.

Marcela tan sols va ser rica en vida interior i en foscors d’hivern, asseguda davant del foc, on mai cremaven mes de dos tronc alhora. Després de cosir i recosir els seus draps, sorgir, i adobassar, la Marcela agafava les capses buides de llumins, que era l’únic que consumia en quantitat, dons el foc degut a l’escassetat de llenya s’apagava contínuament, treia el calaixet contenidor, i amb l’ajut d’un tremp torçat, que s’havia fet ella mateixa, es dedicava a escriure en les parets interiors de la capseta. Quant acabava, la tornava a posar el contenidor i la guardava. Va arribar a tenir tal habilitat i a perfeccionar tant la seva tècnica, i el disseny de les eines que utilitzava, que aquesta innocent i barata forma de matar el temps la va omplir totalment, la va traslladar a un mon particular, únic, seu, i màgic, que li va permetre ser feliç.

La cultura de la Marcela era minsa, de manera que aviat va haver escrit les poques coses que sabia de memòria. Precs, cançons, vells relats familiars. En la reduïda superfície interior d’una caixeta de llumins cada cop aconseguia introduir mes paraules, històries mes llargues. Així que hagué acabat el repertori va començar a escriure els seus pensaments, els seus anhels i sentiments. A mida que la seva lletra disminuïa i el hàbit d’escriure augmentava, la Marcela va anar obrint el seu cor, bolcant els  sobrants d’amor en les petites parets interiors de les capsetes de cartró.

Quant jo la vaig conèixer, al hivern del 92, havia escrit ja més de 1.000 capsetes, que guardava, amorosament ordenades, al seu armari, únic moble d’aquella casa, cansat d’estar vuit. Mereixien estar en un sagrari, d’or pur.

Uns hiverns mes tard, en una de tantes escaramusses entre serbis, bosnis, croates o albanesos, un obrer de la mort caigué ferit, davant la porta de casa seva. La Marcela no li va preguntar de quin bàndol era, amb les seves forces minvants el va arrastrar a  l’interior de casa, li va fer veure una sopa d’herbes, calenta, i va reanimar el foc, per donar-li escalfor. La llenya es va acabar, estava nevant, i Marcela no va voler deixar sol al ferit, així que va anar cremant, una per una, totes les caixetes de llumins.

Als pocs dies el guerriller se’n va anar, sense haver obert la boca, i La Marcela es va quedar novament sola, sola i mes pobre que mai. No li va quedar ni l’agraïment d’aquell desconegut, per qui havia cremat cinquanta anys de la seva intimitat mes desgarrada.

Descansa en pau, Marcela.