Desembarcament a Tarifa

Desembarcament a Tarifa


L’índex de natalitat a la opulenta societat Europea es molt baix, i aquesta es una  bona raó, encara que egoista, per que admetem immigrants que, al cotitzar i pagar els seus impostos, garanteixen les nostres futures pensions.

Una altre bona raó, també egoista, es que la millora en la formació i capacitació dels nostres joves fa que cada cop hi hagi menys persones dispostes a ocupar els llocs mes baixos de la escala laboral, i que aquestos només els accepten els immigrants.

Necessitem els emigrants estrangers en la mateixa mesura que ells necessiten un país de acollida, pro per molt egoistes que siguin les nostres raons, aixó s’ha de fer de una forma digna, i intel·ligent. No mes pasteres, no mes clandestins passant fronteres en camions de bestiar, no mes sense-papers, no mes il·legals.

Senyors, per favor, una mica de serietat i de previsió.

Es negocia un contingent d’entrades amb cadascun dels països “productors” d’emigrants que ho desitgi, en funció de diferents paràmetres, com distància, necessitat, acords bilaterals de repatriació, raons històriques, e idiomàtiques, reciprocitat en altres matèries, etc. S’estableixen unes condicions mínimes, com saber llegir, escriure, en caràcters occidentals, estat sanitari, capacitat per a el treball, encaix en les ofertes de treball disponible, etc. S’identifica als interessats, se’ls facilita un contracte provisional de treball en origen, i se’ls fa jurar la constitució quant posen un peu a la frontera.

Aquestes persones arribarien al nostre país ben documentades, i amb un contracte de treball en vigor que els atorgaria uns determinats drets, civic-laborals-socials-asistencials pactats, des de el primer dia. Als cinc anys un examen elemental d’adaptació, idioma, costums, i normes de convivència, i al superar-ho atorgament de la nacionalitat espanyola, si ho desitgen, amb plenitud de drets, i el que es mes important, de deures, i subjecció a la legislació espanyola. De no superar-ho, o acceptar-ho, devolució al país d’origen, per la manifesta incapacitat d’adaptació.

La dignitat exigible en el tràfec d’aquestes persones ha de preveure i garantir la seva integració, i per aixó s’hi han de posar els mitjans necessaris. S’han d’exigir unes capacitats i uns comportaments adequats, de la mateixa manera que s’ha de erradicar la injustícia, la incomprensió, la explotació i l’abandonament.

En el moment en que un país pacta que els emigrants li arribin ordenadament, amb el seu certificat d’origen, no solament aconsegueix fer-se amb els millors, dins de l’amplia oferta actual, sinó que obté l’agraïment i la col·laboració de les autoritats del país d’origen, i d’aquesta manera una via de solució per aquells casos en que sigui necessari, per qualsevol raó, fer-los  emprendre el camí de tornada.

Si els necessitem, ¿per que no ho organitzem de forma que ens vinguin els millors, amb garantía, i possibilitat de retorn? Inclús per motius purament egoistes les coses s’haurien de fer molt millor.

Però es que a mes son persones, que ofereixen l’unic que tenen, el seu treball, per accedir ells i els seus fills, a un futur millor. Ajudem-los a que ho aconsegueixen. Posant traves a la seva arribada només aconseguirem que arribin els mes desesperats, els mes atrevits. Possiblement els que menys ens interessen.

¿No es mes intel·ligent donar facilitats i posar filtres per que arribin els mes preparats? O els mes treballadors?, en definitiva els que mes puguin adaptar-se a la nostre  forma de ser i viure?

I només he parlat de egoisme i de intel·ligència. Per res de moralitat, ni de generositat, ni de caritat, ni de justícia. Es molt mes simple reduir-ho tot a una qüestió de utilitat i de previsió, per ambdues parts. S’entén millor. Menys hipocresia, per favor.

Serietat. El que es inacceptable es que s’exploti aquestes persones, donant-los feines mal pagades, sense contractes, sense cobertures de cap mena. Mantenir-los apilonats, en barraques de cartró i plàstic, sense papers, sense drets, i sense expectatives d’arribar a tenir-los algun dia.

No val a dir, que ara, amb la crisi, axó està fora de lloc. Al  inrevés, ara que no hi ha urgències, ara que no estan els mercats de treball esperant amb els braços oberts, es quant s’ha de fer la tasca de organització, previsorament, per que quant la crisi hagi passat (esperem), ja serà massa tard.

I mentre, veiem impassibles com els anglesos s’emporten les nostres infermeres i metges, els alemanys als nostres enginyers, i els xinesos els nostres arquitectes, axó sí, amb els títols universitaris sota el braç. No s’escandalitza ningú d’axó?