La sarbatana

La sarbatana


Em va sorprendre, perquè justament a principis de setmana els diaris porten pocs anuncis classificats. Anuncis per paraules, d’aquells que ofereixen objectes, eines, mobles, electrodomèstics, coses inversemblants, generalment de segona ma, i sempre a preus molt convenients. I em va estranyar per el seu contingut. Deia així:

“Sarbatana i sagetes, bon estat.

Autentica Zuanbiwi. Flascó verí. 3.000 €.”

Era un missatge de nou paraules, ja que les lletres soltes no compten, i els signes de puntuació tampoc, i per tant havia costat 18 €. (tarifa dels dimarts), un preu ben assequible per a un anunci realment important..

L’anunciant no semblava un expert en el assumpte, ja que sens dubte es referia a una sarbatana de la tribu Zwambiani, i oferia, a demés del arma, el verí per emmetzinar les sagetes, encara que axó ho havia escrit a la seva manera, segurament per estalviar paraules al anunci. Si les peces i el verí eren autèntics, i estaven en bon estat de conservació com deia l’anunci, es tractava d’una autèntica ganga. A Sothebys s’havia adjudicat, ja feia anys, un lot similar per 25.000 $.

Axó va desfermar el meu esperit tafaner i vaig trucar al venedor.

-digui ?

-bon dia, he vist l’anunci del diari, i podria estar interessat perquè soc col·leccionista de peces d’art indígena.

-no, no, no es cap peça d’art.

-be, pro potser m’interessaria. Podria veure-ho?

-no

-dons res. Passi-ho bé.

y vaig penjar. Collons d’imbècil. ¿Com pot algú voler vendre un arma de caça d’una tribu sud-africana, sense ensenyar-la? I amb tan mala llet? A prendre pel sac, i que l’aguanti sa mare. Imbècil !!

Però no m’ho vaig poder treure del cap. Tant la part de mi, afeccionat a tot lo exòtic, esotèric, o primitiu, com la meva part professional, de periodista, em deien que al darrera d’aquell anunci hi havia quelcom interessant.

¿De on havia sortit la sarbatana i la resta, si feia al menys cinquanta anys que es donava per extingida la tribu Zwambiani ?. 

Se sap de cert que els caçadors d’aquella tribu utilitzaven una mixtura de fulles, flors de hibiscus, fruits d’una espècie local propera a la belladona, y altres fruits i arrels, i escorces no identificats, que les dones de la tribu coïen a foc lent. Impregnaven les puntes de les sagetes, amb les que tombaven les seves víctimes, i si eren petites les hi produïen la mort per parada cardíaca. Però amb una característica singular, única d’aquesta tribu, i es que el principi actiu del verí es descomponia als pocs segons de forma que, o be la víctima moria als pocs instants, que es el que solia passar amb les petites preses habituals, mones, aus, rosegadors, que rarament superaven els deu quilos de pes o, passats uns moments, el cor tornava a bategar i les víctimes es recuperaven, i no deixava seqüeles. Quant la peça de caça era mes important, els caçadors tenien que acudir ràpidament a aplicar una dosi mes gran o rematar l’animal inconscient abans que es recuperés.

L’avantatja del mètode era que, ja que el verí es descomponia ràpidament, podien menjar-se tranquil·lament les peces abatudes, sense resultar emmetzinats ells mateixos.

Aquella característica, que jo coneixia pels meus estudis sobre cultures primitives, havia estat objecte d’investigacions científiques serioses, però mai s’havia arribar a resultats concloents, i es mantenia, encara ara, com una incògnita sense resposta certa.

Era el verí perfecte. Per axó em consta que en les rares operacions de compravenda de objectes semblants el centre d’atenció havia estat precisament el verí, i no les armes. Per axó m’estranyà que en el anunci es minimitzes la importància del verí “flascó verí”.  Axó es el que va fer sonar l’alarma dins el meu cap. En aquells moments tenia molta feina, pro em conec, i sé que quant tinc una mosca darrera l’orella no puc concentrar-me en un altre cosa.

Vaig seure davant l’ordinador i vaig començar la recerca, amb curiositat: Vaig enviar molts e-mail a tants d’altres amics, demanant antecedents sobre els zwambiani, sobre sarbatanes, sobre sagetes emmetzinades, sobre verí de tribus primitives, sud-africanes o amazòniques, sobre museus d’art primitiu, d’armes, col·leccions particulars, etc.

Vaig visitar les webs de Universitats, investigacions d’empreses químiques i  farmacèutiques vaig recórrer la meva col·lecció particular d’escrits sobre pobles primitius, vaig repassar les  webs de publicacions especialitzades, revistes, diaris,  museus etnogràfics,  en fi tot el que se’m va ocórrer. Vaig passar catorze hores penjat de la meva ADSL fins que em vaig quedar adormit, rendit.

Al l’endemà, després d’un son reparador, i un esmorzar-dinar pantagruèlic al bar de la cantonada on la Maria, la mestressa, de ben segur aprofità per col·locar-me totes les sobres del dia abans, vaig comprar el diari, i me’n vaig tornar cap a casa.

Mentre escoltava la bústia de veu (tinc el costum de desconnectar el mòbil quant estic treballant al ordinador), la enutjosa prèdica de la secretària del Jefe recordant-me que aquesta setmana tenia que entregar a mes de l’article de col·laboració habitual, un altre extraordinari per al suplement dominical, vaig fullejar distretament el diari. Els ulls se’n van anar sense jo adonar-me’n als anuncis per paraules i, sorpresa!!, sorpresa!!. allí estava, esperant-me, un missatge per a mi :

“Zuambiwi complert. 4.000 €.

Tafaners abstenir-se”

Fascinat. Vaig quedar paralitzat per l’impacte.

El venedor havia pujat el preu en 1.000 € , i donava menys informació, sens dubte s’estava dirigint a persones que, al igual que jo mateix, ja coneixien l’oferiment complert. Havia d’estar molt segur del que feia, i de que la seva oferta era interessant, i per demés era un jugador nat. Volia guanyar sense mostrar les seves cartes..

Va ésser massa per a mi. Aquell repte no el podia passar per alt. Tenia que tornar a trucar.

-digui ?

-he vist l’anunci, (posant la veu mes artificial que el dia anterior) . ¿Com puc saber que el que Vostè ven val aquest preu?

-el que jo venc val deu vegades mes.

-pot ésser, però aleshores ja no m’interessaria. De tota manera ho tindria que comprovar.

-no vull xafarders. Doni’m una prova de que està realment interessat.

-ja li vaig dir que soc col·leccionista (tornant al meu to de veu habitual). Conec el tema. Els Zwambiani van deixar de fer sarbatanes fa alguns anys.

-mes de cinquanta.

Be, ja no hi cabien els dubtes, aquell home sabia perfectament el que tenia entre mans, i la tosquedat de l’anunci no havia estat mes que un esquer.

-soc escriptor (no vaig gosar dir periodista), i des de sempre m’han cridat l’atenció les cultures primitives. He seguit diferents cursos a diverses Universitats. M’interessa molt el tema. No soc un xafarder tastaolletes.

-es un bon punt de partida. L’interessa tot el lot?

-diguem que especialment el verí, però com que es deteriora  fàcilment, vull estar segur que en l’estat actual m’interessa.

-d’acord, el divendres a les 19,30h. en el bar davant la primera torre del funicular del port, a Barcelona.

I va penjar, sense esperar resposta.

Vaig proposar-me analitzar seriosament la situació abans de donar cap altre pas. Era dimecres i tenia fins el divendres a les 19,30h, però havia d’acabar l’entrega del dijous, quant de menys l’article setmanal, ja que per l’extraordinari tenia temps fins divendres a la nit. Tenia a mig escriure alguns articles, d’aquells que un rellegeix quaranta  cops i no acaba de trobar rodons. Era una bona ocasió per enllestir-ne un d’ells, però l’article per l’extra era mes complicat. No passava res, si no l’entregava no el cobrava i prou, però perdia punts com a col·laborador extraordinari, i axó no em convenia. No tenia gaire temps per perdre.

Pensant en els articles vaig tornar al ordinador, però seguint el costum primer vaig mirar el correu. M’esperaven varies respostes als e-mail enviats la nit anterior.

La investigació sobre el verí utilitzat per els zwambiani  no era un assumpte tancat, aquedaven incògnites por resoldre, però no havia pel moment, al menys en l’àmbit universitari en el que jo em movia, cap investigació en curs. Axó tenia una lectura positiva i una altre negativa. La positiva era que al no ser un tema tancat, l’assumpte encara podia donar de sí, tan a l’àmbit científic com al periodístic, la negativa era que no tractant-se d’un tema d’actualitat, difícilment podria aconseguir els diners per comprar aquell lot.

Necessitava mes informació sobre el venedor, però no era fàcil. El telèfon era un mòbil i no havia cap raó per pensar que el venedor fos de gaire lluny. Parlava un castellà correcte, i a la seva veu no vaig detectar cap accent especial, que suggerís alguna pista.

Reuní tota la informació acumulada en la recerca, respostes obtingudes, i vaig separar tots el noms de persones que hi vaig trobar, catedràtics, professors, escriptors, periodistes, col·leccionistes, compradors, venedors, historiadors, antropòlegs, ressenyes de bibliografies, etc., vaig depurar la llista suprimint els noms dels que ja eren morts. Aquella era la llista base sobre la que tenia que treballar. Per començar la vaig creuar amb la guia telefònica de la ciutat. Aparegueren varies localitzacions, però cap semblava significativa, perquè o be eren persones que jo havia tractat, i hauria reconegut la seva veu al telèfon, o no encaixaven en aquella situació per una o altre raó. Res.

Tenia que avançar per  altres línees d’investigació. Com os podeu imaginar ja s’havia esfumat la trucada de la secretària del Jefe, l’article setmanal, l’extraordinari, i la noció del temps.

Vaig revisar mentalment les dues converses mantingudes amb aquell individu. S’havia mostrat mal educat, sec i groller a la primera ocasió. Possiblement l’objecte d’aquella primera conversa era identificar els verdaderament interessats i treure’s del damunt la resta. Per a qui conegués el tema 3.000 € era un reclam important. Ell jugava amb  avantatge i sabia que podia permetre’s ser desgradable. Els verdaderament interessats no renunciarien per axó.

Però, ¿per que un segon anunci?. Pot ser havia tingut menys trucades de les esperades, i el segon anunci fos per repescar a algun dels interessats, al mateix temps que aprofitava per senyalar un nou preu. A fi de comptes els peixos ja havien mossegat el esquer. Pot ésser.

¿Por que no volia xafarders ?  Al tractar-se d’unes peces exòtiques cabia esperar que es presentés algun comprador amb mes diners que cultura. ¿Per que excloure'l? A mi se m’acut que potser la sarbatana i les sagetes, prou deteriorades, deixessin molt que desitjar com a objecte decoratiu, i considerés aquesta possibilitat com una pèrdua de temps. Un altre raó podia ésser que un comprador no especialitzat temés ser enganyat i exigís certificats o documents que el venedor no estava en condicions d’aportar. Aquesta em va semblar una bona raó. Podia haver un passat turbulent en aquella venda, i per axó el venedor era tan selectiu.

Allò va escalfar la meva imaginació de periodista. El venedor temia que algú reconegués aquell lot, i per axó preferia vendre’l a bon preu, a qui no fes gaires preguntes.

Era una altre pista a seguir, havia que investigar qualsevulla informació relacionada amb compravenda de lots u objectes semblants, robatoris, furts, i tota mena de fets delictius relacionats, dels últims anys. I com que era un tema poc habitual calia cobrir un període ben ample. Sortosament la hemeroteca del meu diari era amplíssima en el capítol de esdeveniments, i tenia la informació perfectament codificada per facilitar la recerca. Amb l’ajut del responsable d’aquell departament estava segur que si hi havia quelcom, ho trobaria.

També vaig pensar que tal vegada el problema no residia en el lot, si no en el venedor. Potser es tractava de un individuo amb problemes, que no volgués ser identificat. Pot ser un passat inconfessable. ¿Seria tal vegada perillós? Se’m va escapar una rialla, la meva imaginació ja feia de les seves.

Però el cert es que quan a la segona trucada vaig assegurar que no era un xafarder tastaolletes, la seva reacció va ésser positiva. La raó tenia que ser aquesta. No volia preguntes, ni investigació, ni antecedents. No volia donar explicacions ni documents. Sí, tenia que ser axó. Estava disposat a vendre barat, coneixent la seva valia molt superior, a canvi de no tenir que donar respostes a preguntes incomodes.

Estava clar que tenia que profunditzar en aquella investigació. L’olfacte professional em deia que l’historia anava molt mes enllà d’una troballa afortunada. Tenia davant meu una historia fonda, interessant. El somni de tot periodista.

Si aconseguia vestir allò amb una trama creïble, el diari em facilitaria els mitjans, i el benefici seria doble. Una bona historia, y la possibilitat de quedar-me amb aquell lot que, a la llarga, no tenia cap dubte que seria meu.

Lo primer seria parlar amb el Jefe, deixar entreveure l’assumpte encara que sense dades concretes, i veure si estaria disposat a recolzar la investigació, posant els mitjans necessaris. El vaig trucar, vaig fer el plantejament previst, i vaig obtenir la resposta habitual. El seu parer era que la investigació estava molt verda, podia comptar amb l’ajut dels serveis professionals del diari però, de moment, de gastar diners res de res.

El responsable de la explotació de la informació històrica emmagatzemada a la hemeroteca del diari era Joan Pau Cols, Joanpa pels amics.

-mira Joanpa, tens que ajudar-me. Tinc molt poques pistes i tan sols dos dies per resoldre una historia molt interessant.

Després d’aquest preàmbul vaig posar a Joanpa al corrent de l’assumpte, amb pels i senyals. Vaig vendre el producte el millor possible i vaig malbaratar energies per aconseguir finalment un

-be, està be, treballarem.

Axó dit pel Joanpa era tota una garantía. Varem quedar per l’endemà després de dinar, així podria acabar abans l’article setmanal que em reclamava el Jefe.

El equip d’investigació va estar format per Joanpa com expert en anàlisi de bases de dades, i recerca per internet. Josu, que era el nostre políglota, Marga, secretaria de Joanpa que es va oferir voluntàriament per anar recollint i tabulant la informació obtinguda, i jo, l’expert en el tema.

La primera part del treball va consistir en dissenyar les línees mestres de l’investigació, després cadascú seguiria por on pogués. Varem estar d’acord a seguir les següents opcions:

n    Comerç nacional i internacional, subhastes, adjudicacions en comerç d’estat, cessions a entitats oficials i paraoficials sense ànim de lucre, bescanvis entre Universitats,  Museus, etc.

n  Localització i seguiment d’objectes coneguts, similars. Tractant de identificar possibles desaparicions, robatoris,etc. Despulles i botí de guerra de països sud-africans, a l’espai que havien ocupat els Zwambiani, saquejos i robatoris a museus africans, o de material tribal, a altres museus del mon.

n    Possible us delictiu del lot.  Havia que filtrar las noticies d’esdeveniments del diari que poguessin tenir alguna relació amb el lot. I per un període molt ampli.

n    Tornar a connectar amb el venedor i provar de treure-li la màxima informació.

Les assignàrem inicialment a Josu, a mi, a Joanpa i a Marga respectivament, que podria dedicar la nit a ajudar-nos, i pel matí faria la seva part. Començaríem a les 22h. I cada dues canviaríem d’opció. D’aquesta manera aconseguiríem que ningú s’obsessionés en una via sense sortida, i estaríem al corrent del avenços dels demés.

A les quatre del matí, segons l’horari previst, ens reuníem en Comitè de Crisi, per compartir els nostres respectius avenços. Els quatre ordinadors treien fum i els cendrers i els gotets de plàstic de la cafetera s’apilaven damunt les taules de treball, però no teníem res sòlit. L’inventari de troballes constava de set pistes interessants, a seguir, però que segurament s’apartarien del objecte  que ara ens ocupava. Dos línees de investigació interessants que es perdien sense forma aparent de continuïtat, i una dotzena de indicis remots, que haurien de seguir-se a manca d’altres mes consistents, però que difícilment ens durien a bon port, en el poc temps de que disposàvem. Estàvem cansats, i la manca de resultats en va enfonsar.

No els vaig poder convèncer. Es decidí deixar-ho fins a l’endemà a les 9h.

Havíem treballat a consciència, i aquell era un equip professional, amb molta experiència, per axó em resistia a creure que la manca de resultats fos deguda a un error de plantejament, o de la recerca realitzada. Mentre ells dormien jo vaig repassar tot el procés, des de la lectura del primer anunci a la premsa. El temps s’estava esgotant..

Però como que no vaig trobar res fora de lloc, vaig començar a pensar com enfocar la conversa que la Marga havia de tenir amb el venedor, per treure-li informació.

La Marga es passava el dia al telèfon, i era molt hàbil portant als interlocutors telefònics cap on ella volia, però donant-li voltes a l’assumpte vaig pensar que seria millor fer aparèixer en escena un altre possible comprador, i en aixó la Marga no tenia experiència. En ocasions havíem rigut molt amb les histories que el Josu relatava, sobre investigacions en les que ell havia tingut que adoptar falses identitats. El seu domini d’idiomes, i la facilitat amb que podia imitar qualsevol accent estranger, eren ideals per aquestos casos. Si el venedor tenia coses a amagar, estaria encantat en tancar el tracte amb un comprador estranger que, degudament alliçonat, fes preguntes poc comprometedores. Em va agradar. A mida que imaginava l’escena, li veia mes possibilitats.

A les nou en punt estava entrant novament a l’Oficina de Joanpa. Marga em va rebre amb cara de son i somriure de mastí venecià. Li vaig dir que estava encantadora, i que no tindria que fer el treball que s’havia assignat el dia abans. A les nou i mitja ja estàvem tots. Vaig exposar el Pla.

L’humor dels concurrents va millorar ràpidament. Es tractava de simular que en Josu era anglès. Un rodamón relacionat amb museus i universitats, que tenia a qui col·locar aquell lot., amb un bon diferencial per a ell. La seva aparent ignorància sobre Barcelona podia servir-li per veure en quins ambients es manejava millor el venedor, el seu coneixement del tema, els seus escrúpols sobre l’origen del lot, la seva necessitat de diners, etc.

Varem parar la investigació ja que en definitiva tampoc teníem res sòlit, i en canvi havia moltes coses per fer. Al cap d’una estona en Josu ens informà que havia contactat amb el venedor, i que menjarien plegats a primera hora. A les quatre prometia informar-nos a la Oficina, àmpliament.

Vaig volar a casa, em vaig dutxar, afaitar, canviar, menjar tot el que vaig trobar a la nevera, es a dir formatge i fruita, i seure davant l’ordinador disposat a acabar un d’aquells articles impossibles. Estava exaltat, i la imaginació fluïa com un riu sortit de mare. Vaig acabar dos d’aquells articles que ja groguejaven, i vaig tornar a la Oficina.

Josu va arribar abans de l’hora prevista. Li brillaven els ulls i desprenia un sospitós  flaire de vi de la casa, es a dir, barat. Havia arribat a les següents conclusions :

El venedor no era de Barcelona, i coneixia poc la ciutat. Possiblement era de, o vivia a, Madrid, on tenia un especial interès per no vendre. Era un home poc educat, o mes aviat poc refinat, i semblava que el seu coneixement del tema no era gran, si bé sabia perfectament el valor del que oferia. Va acceptar, després de compartir dos gerres de sangria amb Josu, que li varen afluixar la llengua, mantenir el preu del primer anunci (l’únic que va acceptar conèixer en Josu), sempre que fos una venda en efectiu, sense papers de per mig. No era un home d’acció, i segons en Josu deuria ser la primera vegada que aquell home corres un risc personal, per lo espantat que estava. Tampoc era una persona acostumada a un ritme alt de despesa, i es notava de gustos poc elaborats. En opinió de Josu aquell home no encaixava gens en aquella història.

Tot molt interessant, però a mi, la veritat, no em solucionava res. Tots estàvem tractant d’imaginar que podia empènyer un home amb aquell perfil a una situació com aquesta. Estàvem tots divagant quant la Marga ens va fer callar.

-Un moment. Imagineu-vos que un Director de Museu, o Catedràtic de la Universitat, o Responsable de Investigació d’una Empresa, ha fet un us delictiu de la sarbatana, o del verí, per a ser mes exactes. Ha tingut l’accés fàcil per que pertanyia a aquest  Museu, Càtedra, o Empresa, i posteriorment l’ha posat en mans d’un subaltern, per que el fes desaparèixer. Aquest , coneixent el valor del lot ha preferit vendre’l pel seu compte, sense deixar pistes.

Varem quedar tots mirant a la Marga. Aquella descripció encaixava perfectament amb el perfil que havia dibuixat el Josu, i amb les poques coses certes que teníem, i ens obria un nou espai de recerca, ja que havíem partit del supòsit que el venedor era el propi Catedràtic, Historiador o Investigador, i no havíem previs la figura d’un col·laborador, no vinclat directament al tema.

De qualsevol forma a mi em costava molt imaginar-me a un científic, o professor de la universitat, ficat a delinqüent. El instint em deia que ens acostàvem a la solució, però ens mancava quelcom. Robatoris, assassinats, estafes, morts,.. llavors vaig recordar que havia depurat la primera llista de persones relacionades, suprimint de la mateixa els morts. Vaig cercar la primera relació. Un dels homes morts era el protagonista de un dels indicis que havíem trobat, i aparcat per mes tard. Calent, calent.

En efecte, al poc temps de finalitzada una investigació sobre les cultures del Kalahari, un il·lustre antropòleg, professor de la Universitat de Madrid, havia mort. En mitjans universitaris s’havia remorejat que a la volta de una campanya que el va tenir a l’Africa durant uns mesos, s’havia vist suplantat a la cambra matrimonial.

El Juanpa va sortir disparat cap al seu ordinador. En dos minuts teníem a les mans la necrològica d’aquell científic, Professor Honorari de la Facultat de Humanitats i Ciències Socials de Madrid. En el seu historial figuraven diverses distincions, premis internacionals, i se’l citava com a autor de diversos treballs d’investigació sobre cultures primitives africanes. La mort va ésser deguda a una parada cardíaca. UNA PARADA CARDÍACA.

Ara es tractava se saber si havia estat una casualitat, un assassinat o un suïcidi.

Si fos lo primer, el lot no tenia per que canviar de mans, ni estar en venda. Si fos lo segon, seria mes lògic que el autor fes desaparèixer les proves ell mateix, sense deixar rastres. Si fos lo tercer, ¡¡BINGO!!, si fos lo tercer tenia que haver un col·laborador que fes desaparèixer les proves posteriorment. Podia tractar-se d’un col·laborador, tan necessari com innocent, que davant la possibilitat de guanyar uns diners acabés superant els seus escrúpols posant a la venda aquelles peces, que el professor li havia encarregat que fes desaparèixer passat un temps de la seva mort.

La meva hipòtesi era que el venedor tenia que haver estat conserge, ajudant, secretari, xofer o col·laborador directe del professor D. Luís A.  Armenteros. Que aquest, davant la situació familiar descoberta, en un estat de depressió profunda, havia pres la determinació de suïcidar-se. Ho hauria preparat amb el seu home de confiança, donant-li instruccions concretes sobre el destí que havia de donar al verí dels  zwambiani, un cop complert el seu propòsit. Des de aleshores havien passat ja casi tres anys, i la necessitat o la avarícia havien fet la resta.

Tort lligava. Em vaig tranquil·litzar. Si el supòsit era correcte no teníem davant un delinqüent perillós, sinó un pobre home espantat, necessitat de diners, actuant contra la seva consciencia, i amb ganes de cobrar i desaparèixer. Però jo no podia anar tan ràpid, bàsicament per que no tenia els diners. Necessitaria al menys dos dies per confirmar les meves sospites, pro ja sols em quedaven 120 minuts.

Poc abans de les 19,30h. entrava jo al bar, on m’havia citat el venedor.

Per la descripció que n’havia fet el Josu, no es podia tractar d’altre que d’un individu que, segut al costat d’una finestra, mirava distretament com el funicular es buidava d’ocupants per, a les 19,30h. en punt, reiniciar la pujada.

Jo portava a la ma un diari obert per la pàgina de anuncis per paraules, per donar-li mes teatre al assumpte. Vaig demanar un cafè i obrint ostentosament el diari, vaig esperar. Poc després notava unes passes darrera meu.

-bona tarda.

-hola, bona tarda.

-ve vostè per lo del anunci, oi?

-efectivament.

-miri en realitat he vingut per dir-li que tinc pressa i que n’hi ha d’altres d’interessats, o sigui que anem per feina.

L’efecte de la sangria ja li devia haver passat, i vaig coincidir amb Josu que aquell home estava espantat. Però jo volia guanyar temps

-necessito una mostra del verí. Amb una punta de sageta emmetzinada en tindre prou, i en dos o tres dies, si els anàlisis son conformes, tancarem l’operació, pagaré i punt, sinó li tornaré la sageta i adéu.

-jo...., be...., estaré fora uns dies, i no vull perdre de vista els objectes.

Estava cercant arguments, tenia pressa per enllestir. Si jo hagués tingut els diners, aquell era el moment ideal pel regateig. Possiblement no tenia altre comprador que el fals anglès, i volia acabar. No vaig tenir mes remei que jugar-m’ho tot a una carta, vaig posar cara de tenir repòquer d’asos.

-vull aquest lot i serà meu. El Professor Armenteros m’ho havia promès.

Si en aquell moment hagués caigut una bomba sobre la taula del bar, l’efecte no hauria estat mes gran. L’home va obrir els ulls, després la boca, la va tornar a tancar i va passar successivament del color bru que primer lluïa, al blanc, groc, i finalment a un vermell tirant a escarlata.  

-jo.., no.., no sé de que em parla.- li tremolava la veu.

-pues jo sí. He completat la investigació sobre la mort del professor Armenteros. Com a periodista que soc puc escriure sobre el seu fi un article molt sucós, segur que vindrà en primera plana del diari (era mentida, però jo estava disposat a jugar mes fort que ell). Calculo que el diari em pagarà uns 4.000€ per ell. Es clar que la figura del professor i la de les persones del seu entorn no quedarà en mol bon lloc...

No vaig poder acabar. Es va trencar, ell estava plorant, i jo avergonyit. En un bar, rodejat de desconeguts que miraven com un home entrat en anys, en mig d’una conversa es posava a plorar com una Magdalena, mentre gesticulava amb la ma, fent que no volia sentir mes. Com si jo l’estès atacant. Va tardar uns minuts a recuperar-se, finalment va respirar a fons, i va seguir:

-vaig jurar-li a D. Luís que l’ajudaria per que el seu final no fos dolorós. Tenia un càncer i quant va saber lo de la seva dona no va poder suportar la idea de morir sol. Pro jo no vaig fer res, ho va fer tot ell. Només em va demanar que, passat un temps, em desprengués del verí per que mai se’l pugues relacionar amb la seva mort. No volia tacar la seva imatge amb un acte de covardia com el suïcidí. Va ser un gran home. Jo tenia que haver destruït aquestes coses, pro... al principi no sabia com fer-ho, després vaig pensar que ja havia passat molt temps, i que si les podia vendre fora de Madrid a ningú se li ocorreria relacionar-ho. No parlo idiomes, o sigui que nomes podia venir a Barcelona......

Ara si vol em pot denunciar, jo no he fet res, mai hauria fet res que pogués perjudicar a Don Luís. Jo mai diré una paraula en contra seu.

-be, jo he fet el meu treball, i no tinc per que quedar-me sense cobrar-ho.

-li proposo un tracte. Li canvio el lot de la sarbatana per el seu article. Vostè no te proves, sols hipòtesis i no s’atrevirà a publicar-ho.

-no em provoqui. El diari em cobreix les espatlles, i li asseguro que te un bon equip d’advocats. Tingui en compte que en aquesta investigació han participat també altres persones que, tot i que encara que no saben el final de la historia, no es conformaran a donar per perdut tot el temps que li han dedicat.

-ho comprenc i crec que els puc compensar. Don Luís va donar-me, abans de morir, varies llibretes amb notes i observacions de interès científic i periodístic, dels seus viatges per Àfrica. Encara que jo vull conservar els originals, els faré una copia i els autoritzaré la seva difusió, i qui sap, potser per aquí trauran vostès un millor profit periodístic, pro m’ha de prometre que no escriurà mai res que pugui enterbolir la memòria de Don Luís..

Varem tancar el tracte. Tot i que em quedava sense article, guanyava la sarbatana, les sagetes, el flascó de verí, i una pila de llibretes amb les notes de viatges del professor. Poques ganes m’havien quedat de furgar a la imatge de un gran professor com va ser D. Luís A. Armenteros, que en pau descansi. Tot el morbo que hauria tingut un article sobre l’assassinat d’un científic, amb el verí que estava estudiant, sen va anar en orris al tractar-se del suïcidi de un home acorralat pel càncer i abandonat per la seva esposa.

A l’endemà va venir al diari a entregar el lot. Es va interessar per les persones que havien participat a la investigació. Un per un els vaig presentar, i ell els va fer prometre, a cadascú, que mai escriurien res que pogués perjudicar la imatge de D. Luís.

                                                .. .............00000000.................

Es va fer un silenci profund..

-Tiet, i es veritat que axó no ho has publicat mai ?

-mai. Vaig donar la meva paraula. Os he explicat la historia, pro mai no l’he publicada.

-i, es veritat que si... per exemple.... jugant, sense voler, ens féssim una ferida petita, a un dit, amb les sagetes, ens moriríem, tot seguit?

-d’un atac de cor. No en tingueu cap dubte. En realitat les vaig posar allí, sobre la xemeneia per que no arribéssiu a tocar-les fins que tingueu mes de dotze anys. Llavors com ja pesareu mes de deu quilos, no estareu en perill mortal.

-Uff !!!-  un respir d’alliberació va ressonar a la sala.

-i ara nois, a dormir, bona nit.

-bona nit tiet.

-bona nit tiet.... demà tens que explicar-nos com vares aconseguir la pedra de tres colors. Recorda-te’n.

                                                ................00000000.................