El tresor de Teià

El tresor de Teià


Per mèrits contrets durant la seva joventut, com a soldat , i mes tard com a capitost, amb rang de Oficial, de les tropes de Fernando VII, i especialment per el seu exemplar comportament en la defensa del seu Superior, l’Il·lustre Comandant García Cuesta, Ramón Puernús va rebre la concessió per a ell i els seus descendents, per dos generacions, de unes terres propietat del Sr. De Bardelons, a Teià. Aquesta concessió, atorgada a Ramón Puernús en una cerimònia castrense, al gust de l’època, incloïa la explotació de la terra, dels boscos, els ruscos, la caça menor, els rius, i les betes de metall que hi descobrís. Quedaven excloses de la concessió la caça major, per ser un privilegi reial, la propietat sobre els servents pobladors de les terres, i la propietat d’aquestes.

La cerimònia fou brillant, i tot i que els beneficis atorgats no foren escripturats, com el fet fou públic i notori, va tenir la mateixa validesa que si s’haguessin reconegut en una Cèdula Reial.

El cas es que Ramón Puernús no tenia descendència, al menys no oficialment, de manera que aquesta rara concessió segurament pretenia la volta ràpida de la finca als seus legítims propietaris, ja que Ramón era solter, havia passat la cinquantena, i per causa de les ferides de guerra rebudes, de salut precària.

Ramón havia nascut prop de Centelles, en un dels casots que vorejaven una esplèndida masia. Allà mateix començava la propietat dels Srs. de Rialtés, que incloïa un palauet en el que de tant en tant la aristocràtica família passava un dies.

Quan Ramón tenia divuit anys s’enamorà boixa-me’n de la Sra. de Rialtés, dotze anys major que ell, y mare ja de set fills. Ramón s’entestà dia i nit fins aconseguir un cop apropar-se a la veïna, i declarar-li el seu amor, i ella, davant aquell caudal irrefrenable de passió, va cedir encantada als desordenats apetits d’aquell ardent jove..

Un criat de la casa els va veure i Ramón, tement que els fets arribessin a les oïdes del marit, fugí de Centelles, allistant-se a la milícia, on va ja seguir fins el, diguem, celebrat retiro.

Aquesta part de la història està bastant documentada, i si bé, tal com ja s’ha dit,no s’han trobat escriptures sobre el beneficis atorgats a Ramón Puernús, si s’han trobat referències en les cròniques de la època sobre la fastuosa festa en la que els va rebre. A partir d’aquí la informació aconseguida es una barreja de veritats i conjetures, i del relat que segueix no podem certificar la veracitat total.

Tornem a Centelles. Doña Flora de Rialtés va tenir el seu vuitè fill, una nena preciosa a la que varen batejar Marianna, i després un novè, i un desè. Sembla ser que el Sr. De Rialtés no arribar a conèixer la infidelitat de la seva esposa, entre d’altres raons perquè estava prou ocupat amb les seves, tan es així que, finalment, en un obscur episodi de marits burlats, o qui sap si un creditor mes exigent que d’altres, o fins i tot es va arribar  a dir que hi podia haver quelcom de bruixeria, el cert es que el innoble aristòcrata va ser trobat, un dematí d’hivern, mort a espasa i glaçat, en un camí que uneix la propietat dels Rialtés amb la Vila de Centelles.

Per aquella època ja Doña Flora havia perdut els encants que tant l’adornaran, i amb ells les seves influencies. Les terres havien estat molt descuidades, i els recursos no bastaren per pagar la llarga llista de deutes que el Sr. havia contret. Les propietats foren mal venudes i Doña Flora i els seus fills tingueren que buscar acollida entre la parentela. L’il·lustre llinatge dels Rialtés de Centelles va perdre tot l’esplendor i va desaparèixer de la Plana de Vic.

Passats ja mes de vint anys des de aleshores, Ramón Puernús rebia el premi a la seva dedicació militar, que ja hem descrit, al tenir que deixar el servei actiu, i una vegada que va posar al dia l’explotació de les terres rebudes, va poder dedicar-se a fer el que havia volgut, des que havia sabut de la mort del Sr. de Rialtés, es a dir, esbrinar que havia estat de Doña Flora.

Va arribar a saber que Doña Flora havia mort set anys abans i que en els darrers anys havia viscut pràcticament de la Caritat de una comunitat religiosa local, i que els seus fills havien anat a parar a mans de diferents i distants benefactors.

Com la feina de les finques deixava a Ramón molt temps lliure, va poder seguir la pista d’alguns fills de Doña Flora, i així va conèixer a Marianna. El cor li va dir que era filla seva, i s’entendrí tant que des de aquell instant només va pensar com podria tenir-la al seu costat.

Marianna, que llavors ja tenia vint-i-nou anys, era una dona casada, amb un ferrer, i tenia cinc fills, un d’ells esguerradet. Portava una vida bastant miserable. El seu marit no era un mal home, però a rel d’un accident va quedar gairebé inútil d’una ma, i amb prou de feines aconseguia donar de menjar a la nombrosa família. Ramón va reconèixer en Marianna, o al menys axó li va semblar, alguns trets familiars. Li recordava molt gestos de les seves germanes, i fins i tot de la seva mare.

Ramón va voler ajudar a Marianna i per axó va oferir el lloc de ferrador de casa seva al seu marit, i a ella, per tenir-la prop, treballs domèstics a la casa, assegurant-li uns mitjans de vida suficients per atendre decorosament les necessitats dels fills. Acceptaren i es traslladaren a una de les cases per al servei que tenia la masia, i d’aquesta forma Ramón, que no li va voler explicar la veritat a Marianna, per no embrutar el nom de la seva mare, va tenir al seu costat a la filla i els nets.

Passat un temps el ferrer va morir, Ramón va anar empitjorant de les seves xacres, i  Marianna va assolir les regnes de la casa. Havia passat tant de temps que Ramón cregué que Mariana no li perdonaria haver-li ocultat per tants anys la veritat, i s’espremia el cap pensant com els podia ajudar. Al morir ell, el propietari faria fora a Marianna i els seus, i per evita el desemparo va decidir, no sols fer el possible per allargar la seva vida, sinó convertir en monedes d’or tot el que pogués per poder-lo deixar als seus, abans de morir, sense que el propietari de les terres ho pogués evitar amb trucs legals.

Durant tres anys Ramón va exhaurí els boscos, va espremar al màxim les finques, va anar venent el bestiar, i animals de corral, i va anar convertint les seves rendes en monedes. No va parar fins a tenir ple un cofre amb monedes d’or i plata, i una tarda, sense dir-ho a ningú, va fer carregar el cofre en un carro i, acompanyat d’un criat, va desaparèixer. Va tornar sol, a cavall, entrada la nit.

Ramón seguí sense dir la veritat a Marianna, dons no s’atrevia a parlar-li de la infidelitat de la seva mare, no poden assegurar-li que ell n’era el pare, dons no en tenia cap prova. Quant ella enviudà no va poder oferir-li matrimoni, pensant que podia ser filla seva, i tampoc trobava la forma de fer-la la seva hereva, pensant que tothom ho interpretaria com que era la seva concubina, i aquesta taca al honor de la seva filla ell tampoc l’acceptava

Però el temps s’acabava i volia beneficiar-los, tan a ella com als seus fills, i va prendre una decisió. Va dibuixar un mapa molt precís per trobar l’amagatall del cofre, i el va cosir entre la tela i el forro posterior d’una pintura barata que teníem al saló de la casa, amb el pompós títol de “Flors i fruites”

A la seva ja caduca imaginació va pensar que Flors era la seva estimada Flora i que els fruits eren Marianna i els seus fills, i que aquell era el lloc ideal per guardar el mapa fins que, abans del darrer sospir, el poses en mans de Marianna.

Poc després, un matí va sorprendre la Marianna mirant-se la pintura, i aprofità per dir-li que la seva fi era propera, i ja que veia que aquell quadre li agradava, i volent que en guardés un bon record, li regalava, i va afegir: “Quan jo mori totes aquestes propietats tornaran al Sr. de Bardelons, i vosaltres quedareu al seu servei. Res de valor puc donar-vos, sinó el meu agraïment per la vostre fidelitat i el respecte que sempre m’heu guardat, tu, el teu difunt marit, i els teus fills. Aquest quadre que miraves té el secret de la meva felicitat, perquè guarda el millor record  de la meva vida. Encara que es una pintura d’escàs mèrit, si la guardes, per honrar la meva memòria quant jo hem mori, et farà feliç, a tu, i als teus.”

Marianna pensà que amb menys floritures i unes monedes d’or hauria estat mes contenta, pro com que tenia una gran estima per Ramón va prometre guardar el quadre amb gran cel, se l’emportà a casa seva, i el posà en un lloc d’honor.

No tardà gaire a morir Ramón, perdent-se la concessió sobre les finques, tal com estava previst. Passats uns anys morí també Marianna, perdent-se el cognom a la següent generació, i amb ell el seu rastre en la nit dels temps.

                                 

                                                 ooooooooooooooooooooooo

A partir de aquí la història es perd, i el relat segueix segons la fantasia de cadascú. Se li pot posar el final que ens vingui de gust.

Personalment, jo crec que en el si d’una família humil, un quadre que enllaça amb el benefactor dels avantpassats, amb una promesa de felicitat que es transmet de pares a fills, encara que no tingui mèrit artístic es guarda en un lloc preferent. Per tant vull creure que en els postrers dies  encara es conserva, segurament considerat com un record de família, sense valor, penjat a qualsevol paret o racó, d’un descendent de la família..

Si Ramón Puernús va estar fora de casa per espai de sis o set hores, deu com a molt, malalt com estava, i tenint que fer la tornada sol, portant el carro per aquells camins en mal estat, per llocs apartats, no podia anar molt lluny dins de la propietat. Per altre part tampoc correria el risc de deixar el cofre fora de la finca on, mal que fos per casualitat, algú el pogués trobar. Jo m’inclino a pensar que Ramón coneixia  alguna cova o forat, als límits de la finca, on amagar el cofre, i que de volta a casa aprofitaria un descuit del criat per acabar amb ell, cosa que com a home de armes no li seria difícil, i després l’hauria enterrat.

He cercat dins l’historia dels dos darrers segles de Teià, i no consta la trobada de cap cofre que ens pugui fer pensar en el Tresor de Ramón Puernús.

Aquestos tres raonaments hem fan pensar que el Tresor de Teià encara està esperant que algú el descobreixi..

En aquest relat he canviat expressament algun nom real, però n’he deixat altres per que si algú coneix  la part de l’historia que a mi hem falta, pugui identificar-la. Estic disposat a compartir la troballa que, amb l’historia complerta, segur que aconseguirem.