El pacte de fidelitat

El pacte de fidelitat



Sempre hi ha hagut bons i dolents, tan entre les empreses com entre els empleats. Aquí no em referiré específicament  a si uns o altres eren millors o pitjors abans, si no a la relació que havia entre empleats i empreses.

La percepció mitjana en el mon laboral era, fa cinquanta anys, que un empleat que treballés seriosa i honestament, amb la major dedicació i responsabilitat, s’estava llaurant un futur a la empresa.

El treballador posava la dedicació, i després amb el temps també els coneixements, la experiència adquirida, i la empresa li donava a canvi un sou i la possibilitat de promoció o ascens cap a un futur professional millor. El pacte de lleialtats era recíproc. Fer-se professionalment a una empresa suposava en consciencia un compromís de  continuïtat per part del empleat i de promoció per part de l’empresa.

La empresa “invertia” en la formació del empleat, i ell restava a la empresa per que aquesta amortitzes la inversió feta, i mentre escalava posicions. La fidelitat es veia recompensada per ambdues parts. Aquesta regla, no escrita, era d’àmbit i acceptació general.

La diversificació i generalització de la formació professional i universitària ha fet possible que la empresa, cada cop mes tecnificada, pugui acudir al mercat de treball en busca de professionals especialitzats, en lloc de tenir que invertir en la seva formació. Les regles del joc s’han trencat per part de l’empresa que ja no necessita promoure als seus empleats, i pren del mercat directament els que necessita.

El professional ja no es fa a l’empresa, sino que s’incorpora ja fet i preparat, al nínxol  de responsabilitat que li correspon. I la utilització del terme nínxol li escau, ja que es tracte justament de trobar una persona que encaixi a un lloc de treball concret, només per aquell lloc.  Com cada lloc te un marc de retribució possible finalment es tracta de seleccionar de entre els que donen el perfil, el mes barato i, si es per sota de la tarifa prevista, medalla pel cap de RR. HH.

El professional fet a l’empresa arribaria a aquest lloc amb tal antiguitat que forçosament seria mes car, i amb quantitat de drets adquirits. I axó sense comptar que generalment els empleats amb mes anys tenen coneixements menors, si no nuls, sobre algunes de les noves tecnologies. A més l’empresa hauria de fer una inversió en formació.

La empresa ha trencat el pacte no escrit de fidelitat, i axó ho em vist també en tots els processos de fusió, o concentració de les grans empreses de banca, assegurances, elèctriques, comunicacions, etc. Aquets processos, que han permès unes importants economies d’escala, s’han saldat amb la expulsió, normalment per la via de la  prejubilació, del empleats amb mes anys (alguns, fins a cinquanta anys). El pacte de fidelitat s’ha trencat unilateralment per les empreses.

Per el empleat gran es tremendament injust que li canvien les regles de joc, després de molts anys de servei fidel.

Quant el professional entrat en anys veu el que passa a d’altres llocs, sap que mes aviat o mes tard serà traït, i axó el desmotiva enormement. Aquest espectacle, si mes no, no passa desapercebut per als mes joves, que veuen que la generació dels seus pares a estat burlada i poden pensar que no s’ha de invertir a la empresa. Ells ja saben que la inversió de futur es fa a la Universitat no a l’empresa, i la conseqüència en son els joves executius de avui, mercenaris, professionals freds i eficaços, en permanent procés de compravenda, per els quals la única fidelitat es cap a ells mateixos. El demés no els importa. I la empresa encara menys.

Pro tornem al empleat de mes anys. Per la seva edat i/o característiques personals ja no pot canviar d’empresa, i ja no tindrà noves oportunitats. També sap que el pacte de fidelitat s’ha trencat, i que la antiguitat ara no es un mèrit si no un defecte. Davant d’aquesta situació, la seva ètica personal i professional de sempre li exigeix seguir complint com el millor. Pro ja que els temps han canviat les coses, ara es planteja si ha de complir com els millors d’abans o com els millor d’ara. Per que els millors d’abans anteposaven o al menys emparellaven els interessos de l’empresa als seus propis, pro els millors d’ara fan justament tot el contrari, i fins i tot sembla que amb el beneplàcit dels empresaris.

Dona la impressió que, en el terreny de les infidelitats, avui les empreses prefereixen pagar al contat que quedar deutores per el dia de demà. I l’empleat gran queda marginat, atordit, i confós, i amb la sensació de ser enganyat, i objecte d’una tremenda injustícia.