El pacte de fidelitat

El pacte de fidelitat



Sempre hi ha hagut bons i dolents, tan entre les empreses com entre els empleats. Aquí no em referiré específicament  a si uns o altres eren millors o pitjors abans, si no a la relació que havia entre empleats i empreses.

La percepció mitjana en el mon laboral era, fa cinquanta anys, que un empleat que treballés seriosa i honestament, amb la major dedicació i responsabilitat, s’estava llaurant un futur a la empresa.

El treballador posava la dedicació, i després amb el temps també els coneixements, la experiència adquirida, i la empresa li donava a canvi un sou i la possibilitat de promoció o ascens cap a un futur professional millor. El pacte de lleialtats era recíproc. Fer-se professionalment a una empresa suposava en consciencia un compromís de  continuïtat per part del empleat i de promoció per part de l’empresa.

La empresa “invertia” en la formació del empleat, i ell restava a la empresa per que aquesta amortitzes la inversió feta, i mentre escalava posicions. La fidelitat es veia recompensada per ambdues parts. Aquesta regla, no escrita, era d’àmbit i acceptació general.

La diversificació i generalització de la formació professional i universitària ha fet possible que la empresa, cada cop mes tecnificada, pugui acudir al mercat de treball en busca de professionals especialitzats, en lloc de tenir que invertir en la seva formació. Les regles del joc s’han trencat per part de l’empresa que ja no necessita promoure als seus empleats, i pren del mercat directament els que necessita.

El professional ja no es fa a l’empresa, sino que s’incorpora ja fet i preparat, al nínxol  de responsabilitat que li correspon. I la utilització del terme nínxol li escau, ja que es tracte justament de trobar una persona que encaixi a un lloc de treball concret, només per aquell lloc.  Com cada lloc te un marc de retribució possible finalment es tracta de seleccionar de entre els que donen el perfil, el mes barato i, si es per sota de la tarifa prevista, medalla pel cap de RR. HH.

El professional fet a l’empresa arribaria a aquest lloc amb tal antiguitat que forçosament seria mes car, i amb quantitat de drets adquirits. I axó sense comptar que generalment els empleats amb mes anys tenen coneixements menors, si no nuls, sobre algunes de les noves tecnologies. A més l’empresa hauria de fer una inversió en formació.

La empresa ha trencat el pacte no escrit de fidelitat, i axó ho em vist també en tots els processos de fusió, o concentració de les grans empreses de banca, assegurances, elèctriques, comunicacions, etc. Aquets processos, que han permès unes importants economies d’escala, s’han saldat amb la expulsió, normalment per la via de la  prejubilació, del empleats amb mes anys (alguns, fins a cinquanta anys). El pacte de fidelitat s’ha trencat unilateralment per les empreses.

Per el empleat gran es tremendament injust que li canvien les regles de joc, després de molts anys de servei fidel.

Quant el professional entrat en anys veu el que passa a d’altres llocs, sap que mes aviat o mes tard serà traït, i axó el desmotiva enormement. Aquest espectacle, si mes no, no passa desapercebut per als mes joves, que veuen que la generació dels seus pares a estat burlada i poden pensar que no s’ha de invertir a la empresa. Ells ja saben que la inversió de futur es fa a la Universitat no a l’empresa, i la conseqüència en son els joves executius de avui, mercenaris, professionals freds i eficaços, en permanent procés de compravenda, per els quals la única fidelitat es cap a ells mateixos. El demés no els importa. I la empresa encara menys.

Pro tornem al empleat de mes anys. Per la seva edat i/o característiques personals ja no pot canviar d’empresa, i ja no tindrà noves oportunitats. També sap que el pacte de fidelitat s’ha trencat, i que la antiguitat ara no es un mèrit si no un defecte. Davant d’aquesta situació, la seva ètica personal i professional de sempre li exigeix seguir complint com el millor. Pro ja que els temps han canviat les coses, ara es planteja si ha de complir com els millors d’abans o com els millor d’ara. Per que els millors d’abans anteposaven o al menys emparellaven els interessos de l’empresa als seus propis, pro els millors d’ara fan justament tot el contrari, i fins i tot sembla que amb el beneplàcit dels empresaris.

Dona la impressió que, en el terreny de les infidelitats, avui les empreses prefereixen pagar al contat que quedar deutores per el dia de demà. I l’empleat gran queda marginat, atordit, i confós, i amb la sensació de ser enganyat, i objecte d’una tremenda injustícia.

Idioma a la carta

Idioma a la carta


El meu no es l’únic cas. A Catalunya hi ha moltíssimes parelles mixtes, lingüísticament parlant, i resulta curiós veure com s’ha resolt en cada cas el problema de la comunicació.

N’hi ha per a tots els gustos, jo tinc una germana, professora de català i casada amb un català de pro, que quant parla amb el seu marit per telèfon ho fa en castellà. He vist famílies en que els pares es parlen entre ells en castellà, i amb els fills en català, i  també conec el cas contrari. Inclús conec una família nombrosa en la que quant la conversa es en grup reduït utilitzen el català, i si hi son tots el castellà.

I la cosa es complica encara mes quant si afegeixen els avis, els amics, etc. La meva família, com tantes altres, es en aquest aspecte un veritable mostrari, pro sempre ho hem vist com una cosa natural, i mai ha suposat un problema per ningú.

Aquest preàmbul es per explicar que el us indistint del català o el castellà, aquí, no es cap problema quant tots entenen els dos idiomes.

El idioma natural de Catalunya, el propi, es el català, pro a mes a mes tenim un altre idioma oficial, pel fet de que Catalunya forma part d’Espanya, que es el castellà, mal dit espanyol, ja que espanyols son tots els idiomes d’Espanya.

Dons bé, al que vaig, essent els dos idiomes oficials, i habituals, no te per que haver cap problema per que cadascú parli com vulgui. Pro per que axó sigui possible es condició necessària que tots dos idiomes siguin coneguts per tothom. Al dret de cada ciutadà de Catalunya d’expressar-se en català o castellà, li correspon el deure de tots els demés ciutadans de conèixer el dos idiomes.

Jo no puc exercir el meu dret a parlar català, o castellà, si davant tinc una persona  que no l’entén, per que encara que ningú m’ho impedirà, no aconseguiré comunicar-me.

En reunions de treball, o de família, es freqüent que intervinguin persones de parla exclusivament castellana, o anglesa, o alemanya,.. y naturalment fem caps i mànegues per entendre i fer-nos entendre. Es normal i ningú es molesta ni s’ofèn per axó. Pro si en un cas semblant el castellà-parlant es una persona nascuda a Catalunya, que viu i treballa entre nosaltres, que paga els seus impostos i frueix dels seus drets com a ciutadà de Catalunya, a mi al menys, em dol que aquesta persona, per no complir amb el seu deure de conèixer el català, m’impedeixi exercir del meu dret de usar-lo.

No es una qüestió de educació, ni de coneixements, es una qüestió de drets i deures, reconeguts per la llei, que tots hem de respectar.

I si en el ambient familiars, o entre amics, em pot doldre, quant es produeix amb un funcionari públic em molesta i m’irrita profundament. Puc entendre perfectament que un agent de la policia, un funcionari de la Seguretat Social, o un administratiu d’un jutjat contesti en castellà una pregunta feta en català, simplement per que prefereixi fer-ho així, està en el seu dret i jo ho respecto, pro no puc acceptar que em faci repetir la pregunta tres cops amb l’excusa de que no m’entén. No puc acceptar que sigui justament un assalariat de la administració pública, la que paguem entre tots, la que ha de vetllar pels nostres drets, qui m’impedeixi expressar-me en el meu propi idioma, exercint el meu dret, en el meu propi país.

Si de veritat no entén el català, i es exactament el mateix si no entén el castellà, aquesta persona està incapacitada per exercir com a funcionari públic a Catalunya. En el camp de l’empresa privada es exactament el mateix, pro amb la diferencia de que sempre em queda la possibilitat de canviar de proveïdor, de tenda, d’interlocutor. Ben ruc serà aquell comerciant que no s’esforci a atendre lo millor possible als seus clients, idioma inclòs. Pro amb la administració pública no puc, no puc i no vull.

Certament s’han de donar els terminis necessaris, i tota classe de facilitats per aprendre, i no ens hem de escandalitzar per que el nostre interlocutor destrossi el  idioma, ja l'aprendrà, pro hem de ser exigents en la salvaguarda dels nostres drets.

El Govern de Catalunya té la obligació de vetllar per que tots els ciutadans complexin amb els seus deures, i puguin gaudir dels seus drets, i mal podrem exercir el de parlar en català o castellà si al davant tenim persones que no ens entenen. I he escrit català o castellà, i no sols català o sols castellà. I tan de bo i pogués afegir l'anglès.

Les representacions gràfiques

 

 

Suïcida, terrorista, i kamikaze

Suïcida, terrorista, i kamikaze


El suïcida i el terrorista tenen factors en comú, el terrorista i el kamikaze també, pro el kamikaze i el suïcida no.  Els dos primers, davant una situació que els supera i no poden controlar opten per la destrucció, només que mentre el primer es conforma en la seva pròpia destrucció, el segon volca la seva impotència sobre els demés, de una manera selectiva, segons la seva forma de entendre les coses.

Tenen en comú la adopció de una actitud negativa, destructiva, en front del problema. La consciencia de la seva incapacitat per trobar una solució al conflicte els fa trencar les regles del joc.

En el cas del suïcida el problema acostuma a ser intern, personal. Pot tractar-se de una qüestió de salut, de edat, de sentiments burlats, de frustració professional, de incomprensió, de injustícia, quelcom que li produeix un gran rebutx o angoixa. Es constata la impotència per resoldre una situació de la que no es veu la sortida, de la que no cap buscar un culpable, o inclús, si n’hi ha, que es inaccessible, i es decideix  per trencar la baralla, per no seguir jugant. Es un abandonament.

En el cas del terrorista el problema acostuma a ser extern, aplicat a la societat en general. Es té la percepció de una injustícia històrica, de una ofensa col·lectiva, de una humiliació imperdonable, de la burla i el menyspreu de uns determinat drets, del abús de una determinada societat o ètnia sobre una altre, i la resposta es colpir per fer mal puntualment a l’altre part, al culpable, a través de símbols, persones o coses.

Es un David que no pot enfrontar-se directament al seu Goliat, i ho fa a pedrades, des de la distancia, amb l’esperança de que una d’aquestes pedres faci un mal important.

El terrorista tampoc busca recompensa, tret de la satisfacció de saber que una de les pedres a arribat a l’objectiu, i te molt mes a perdre que a guanyar, per axó la seva pròpia por el limita, actuant de fre. El instint de supervivència acota els riscos que pot assolir en la seva actuació, i en conseqüència els danys.

El fanatisme religiós es el ingredient que pot fer que el terrorista, al cercar en el mes enllà una recompensa fabulosa, superi o menyspreï els límits que li imposa el seu intuint, convertint-se en una arma letal imprevisible. Es el pas de terrorista a kamikaze, i en aquest cas el suïcidi que comporta no te res a veure amb el suïcidi del que hem parlat. Aquí la mort es una conseqüència, normalment necessària, que no desitjada, pro llargament retribuïda

En un acte de terrorisme “civil”  las víctimes no solen ser molt nombroses, mentre que en un acte de terrorisme “religiós” ja hem vist que poden passar de 3.000,- , la diferencia no la determina el terrorista, si no el fanatisme religiós que hi hagi al darrera.

Parar a les persones, als terroristes, encara que molt difícil es possible, mitjançant una acció policial rigorosa, enèrgica, i selectiva, pro desactivar els detonants, es a dir les idees, es pràcticament impossible. Les qüestions culturals tarden decennis en arrelar, pro quant ho han fet, els incendis que provoquen tarden generacions en apagar-se.

Occident pagarà molt car el error de no haver previst que als conflictes territorials dels nostres veïns de l’orient mitjà se’ls podia afegir el detonant del extremisme religiós (fanatisme islàmic). La labor mes important ara no es lluitar contra aquets terroristes, si no refredar el fanatisme religiós que els fa tan perillosos.

Les representacions gràfiques

 

Les normes de convivència

Les normes de convivència


El que en animals son pautes de comportament, fixades genèticament, que els pares trameten inconscientment a la seva descendència, en els humans està constituït per una barreja de costums, tabús, normes, regles, lleis, etc., que al llarg dels segles ha anat configurant la cultura de convivència.

Aquesta cultura no es igual a totes les comunitats, encara que sol tenir molt en comú. Quant mes ha evolucionat un poble mes complexa es la seva cultura de convivència. I axó es tan aplicable a nivell d’individus com a nivell de societats o països

La globalització ajudarà sens dubte  a homogeneïtzar aquestes cultures de convivència. S’han creat elements de dissuasió  i vàlvules d’escapament. Cada cop hi ha mes Ens internacionals per protegir els drets humans, dels infants, de les minories, floreixen per tot les ONG, etc.

En general la societat està per la convivència, la tolerància, i la permissivitat. La regla d’or, no escrita, es que es pot arribar fins on es vulgui amb la única limitació de que allò no impedeixi als demés fer el mateix. Es a dir, es vàlida la llibertat del individu fins allí on començaria a limitar la llibertat dels altres. El mateix es pot dir a nivell de comunitats o grups.

Donem un pas mes i imaginem que aquest procés evolutiu s’ha consolidat, que la societat en general, ha desenvolupat els necessaris mecanismes d’equilibri per evitar conflictes greus. El metge i l’educador han substituït al botxí i escarceller. Les normes de convivència estan tan assimilades, la educació cívica ha adquirit un nivell tan alt que inclús les sancions per incompliment van perdent sentit. La guàrdia va baixant, i de la mateixa manera que avui està mal considerat que un pare  doni un bolet al seu fill per corregir-lo, cada cop serà menys acceptable que la societat castigui al seus membres pels errors comesos. Ha de reeducar-los.

Va desapareixent la pena de mort, els treballs forçats, els càstigs corporals, i la cadena perpètua ja te un límit. Cada cop son mes freqüents les sentencies dirigides a la reparació del dany, en ves del càstig al culpable. Les penes menors es poden redimir,...

Estem a la porta de una societat evolucionada, després de mil·lennis d’anys de maduració, encara que per desgracia no ho està per igual a tot arreu, ni en tots els seus membres.

El problema es que dins d’aquesta societat permissiva, al empara de la llibertat creixent que garanteix als seus components, qualsevol individu o grup pot enarborar la bandera de la dissidència. La cultura creada, de la que parlem, els protegirà. Però la societat té el dret i la obligació de preservar aquest llegat tan feixugament adquirit, en front aquestos individus o grups que, propugnant altres cultures, posen en perill la nostre convivència.

El problema es planteja en el següents termes:

¿Te la societat que aplicar les seves normes “toves” de convivència, per protegir-se d’aquells que la posen en perill, o bé per aquets ha de recuperar la ma dura?

¿No està justificada la utilització de tots els mitjans per defensar una cultura de convivència, que ha costat segles de maduració?

¿O en atenció a uns mal entesos drets de uns, la societat ha de contemplar impassible com es vulneren els mes elementals drets d’altres, tractant amb ma de seda i normes toves a qui no respecte ni els mes elementals drets dels demés?.

A la Marcela, d'Oquiroz

A la Marcela, d'Oquiroz


Ara he sabut que Marcela va morir als 93 anys, a Oquiroz, on havia viscut tota la vida. El seu marit va ser una de tantes víctimes anònimes de la segona guerra mundial, i el seu fill, orfe des de els vuit anys, i jornaler agrícola ja als tretze, va morir jove, esclafat per un tractor.

Marcela no tenia parents i el seu país no tenia recursos per prestar assistència, ni tant sols la mínima, a qui mai havia cotitzat o pagat impostos.

La vida de Marcela, pobre fins a la gana, no va ser però una vida trista. El seu tracte contagiava cordialitat, i els que la varem conèixer coincidim en que la seva conversa, sempre breu dons era tan pobre que ni tant sols les paraules podia malbaratar, incloïa sempre missatges d’optimisme.

Marcela tan sols va ser rica en vida interior i en foscors d’hivern, asseguda davant del foc, on mai cremaven mes de dos tronc alhora. Després de cosir i recosir els seus draps, sorgir, i adobassar, la Marcela agafava les capses buides de llumins, que era l’únic que consumia en quantitat, dons el foc degut a l’escassetat de llenya s’apagava contínuament, treia el calaixet contenidor, i amb l’ajut d’un tremp torçat, que s’havia fet ella mateixa, es dedicava a escriure en les parets interiors de la capseta. Quant acabava, la tornava a posar el contenidor i la guardava. Va arribar a tenir tal habilitat i a perfeccionar tant la seva tècnica, i el disseny de les eines que utilitzava, que aquesta innocent i barata forma de matar el temps la va omplir totalment, la va traslladar a un mon particular, únic, seu, i màgic, que li va permetre ser feliç.

La cultura de la Marcela era minsa, de manera que aviat va haver escrit les poques coses que sabia de memòria. Precs, cançons, vells relats familiars. En la reduïda superfície interior d’una caixeta de llumins cada cop aconseguia introduir mes paraules, històries mes llargues. Així que hagué acabat el repertori va començar a escriure els seus pensaments, els seus anhels i sentiments. A mida que la seva lletra disminuïa i el hàbit d’escriure augmentava, la Marcela va anar obrint el seu cor, bolcant els  sobrants d’amor en les petites parets interiors de les capsetes de cartró.

Quant jo la vaig conèixer, al hivern del 92, havia escrit ja més de 1.000 capsetes, que guardava, amorosament ordenades, al seu armari, únic moble d’aquella casa, cansat d’estar vuit. Mereixien estar en un sagrari, d’or pur.

Uns hiverns mes tard, en una de tantes escaramusses entre serbis, bosnis, croates o albanesos, un obrer de la mort caigué ferit, davant la porta de casa seva. La Marcela no li va preguntar de quin bàndol era, amb les seves forces minvants el va arrastrar a  l’interior de casa, li va fer veure una sopa d’herbes, calenta, i va reanimar el foc, per donar-li escalfor. La llenya es va acabar, estava nevant, i Marcela no va voler deixar sol al ferit, així que va anar cremant, una per una, totes les caixetes de llumins.

Als pocs dies el guerriller se’n va anar, sense haver obert la boca, i La Marcela es va quedar novament sola, sola i mes pobre que mai. No li va quedar ni l’agraïment d’aquell desconegut, per qui havia cremat cinquanta anys de la seva intimitat mes desgarrada.

Descansa en pau, Marcela.

Les representacions gràfiques

 

 

El dilema del empleat

El dilema del empleat


Els estudiosos de Von Neumann han pogut creure, amb aquest títol, que es tracta d’una nova versió del Dilema del Presoner. Les meves disculpes. El que plantejo aquí no es resol amb l’ajut de la Teoria de Jocs, sinó que es un dilema cent per cent  ètic.

La empresa A lloga per un preu determinat les capacitats professionals del Sr. B. El Sr. B viu i manté el millor possible la seva família amb el sou que rep de A.

El Sr. B te dos compromisos, un amb la família que ha creat, davant de la qual té la obligació moral de progressar professional i econòmicament per poder oferir-los el millor futur possible. L’altre amb l’empresa que el paga, davant la qual està obligat a donar professionalment el millor de si mateix.

En un moment determinat el Sr. B rep del seu superior immediat una ordre equivocada. B sap, pels seus coneixements professional, que si compleix l’encàrrec rebut, el resultat serà perjudicial per A. També sap que no es un error fortuït, que no te l’opció de discutir l’ordre, i que de no complir-la les conseqüències seran negatives per a les expectatives de la seva carrera professional a A.

Els dos compromisos ètics de B son clars. L’objectiu de B quant treballa no es altre que pujar la família. No treballa per amor a l’art, ni per a major glòria de la empresa, i no té un altre treball esperant, per canviar quant ell vulgui. Té que fer el possible per mantenir i millorar les prestacions econòmiques que rep. Perjudicar, sabent-ho, el seu propi futur professional atemptaria contra el compromís ètic contret amb la família.

Però B es un professional i sap perfectament que el seu salari no es només la contrapartida a unes hores de treball, sinó també al us correcte dels seus coneixements i capacitats en favor de A. Complir les ordres rebudes seria perjudicial per a  A, i per tant contrari al compromís ètic contret amb A.

Es mes subtil que el dilema del soldat, disparar o no disparar. Per que el soldat sap que en una guerra, o mates o et maten, o t’afusellen per deserció, i la defensa de la pròpia vida es un dret prioritari, i haurà de disparar encara que cregui que la guerra es injusta, o que està en el bàndol equivocat. No té elecció.

Pro en el cas de un empleat, la seva acceptació es un acte voluntari. Té alternatives. El Jefe representa i personalitza a l’empresa contractant, pro no ho es, i pot tenir interessos contraris a l’empresa, legítims o bastards.

Com ha de comportar-se B davant l’ordre rebuda?  El dilema està servit.

El tresor de Teià

El tresor de Teià


Per mèrits contrets durant la seva joventut, com a soldat , i mes tard com a capitost, amb rang de Oficial, de les tropes de Fernando VII, i especialment per el seu exemplar comportament en la defensa del seu Superior, l’Il·lustre Comandant García Cuesta, Ramón Puernús va rebre la concessió per a ell i els seus descendents, per dos generacions, de unes terres propietat del Sr. De Bardelons, a Teià. Aquesta concessió, atorgada a Ramón Puernús en una cerimònia castrense, al gust de l’època, incloïa la explotació de la terra, dels boscos, els ruscos, la caça menor, els rius, i les betes de metall que hi descobrís. Quedaven excloses de la concessió la caça major, per ser un privilegi reial, la propietat sobre els servents pobladors de les terres, i la propietat d’aquestes.

La cerimònia fou brillant, i tot i que els beneficis atorgats no foren escripturats, com el fet fou públic i notori, va tenir la mateixa validesa que si s’haguessin reconegut en una Cèdula Reial.

El cas es que Ramón Puernús no tenia descendència, al menys no oficialment, de manera que aquesta rara concessió segurament pretenia la volta ràpida de la finca als seus legítims propietaris, ja que Ramón era solter, havia passat la cinquantena, i per causa de les ferides de guerra rebudes, de salut precària.

Ramón havia nascut prop de Centelles, en un dels casots que vorejaven una esplèndida masia. Allà mateix començava la propietat dels Srs. de Rialtés, que incloïa un palauet en el que de tant en tant la aristocràtica família passava un dies.

Quan Ramón tenia divuit anys s’enamorà boixa-me’n de la Sra. de Rialtés, dotze anys major que ell, y mare ja de set fills. Ramón s’entestà dia i nit fins aconseguir un cop apropar-se a la veïna, i declarar-li el seu amor, i ella, davant aquell caudal irrefrenable de passió, va cedir encantada als desordenats apetits d’aquell ardent jove..

Un criat de la casa els va veure i Ramón, tement que els fets arribessin a les oïdes del marit, fugí de Centelles, allistant-se a la milícia, on va ja seguir fins el, diguem, celebrat retiro.

Aquesta part de la història està bastant documentada, i si bé, tal com ja s’ha dit,no s’han trobat escriptures sobre el beneficis atorgats a Ramón Puernús, si s’han trobat referències en les cròniques de la època sobre la fastuosa festa en la que els va rebre. A partir d’aquí la informació aconseguida es una barreja de veritats i conjetures, i del relat que segueix no podem certificar la veracitat total.

Tornem a Centelles. Doña Flora de Rialtés va tenir el seu vuitè fill, una nena preciosa a la que varen batejar Marianna, i després un novè, i un desè. Sembla ser que el Sr. De Rialtés no arribar a conèixer la infidelitat de la seva esposa, entre d’altres raons perquè estava prou ocupat amb les seves, tan es així que, finalment, en un obscur episodi de marits burlats, o qui sap si un creditor mes exigent que d’altres, o fins i tot es va arribar  a dir que hi podia haver quelcom de bruixeria, el cert es que el innoble aristòcrata va ser trobat, un dematí d’hivern, mort a espasa i glaçat, en un camí que uneix la propietat dels Rialtés amb la Vila de Centelles.

Per aquella època ja Doña Flora havia perdut els encants que tant l’adornaran, i amb ells les seves influencies. Les terres havien estat molt descuidades, i els recursos no bastaren per pagar la llarga llista de deutes que el Sr. havia contret. Les propietats foren mal venudes i Doña Flora i els seus fills tingueren que buscar acollida entre la parentela. L’il·lustre llinatge dels Rialtés de Centelles va perdre tot l’esplendor i va desaparèixer de la Plana de Vic.

Passats ja mes de vint anys des de aleshores, Ramón Puernús rebia el premi a la seva dedicació militar, que ja hem descrit, al tenir que deixar el servei actiu, i una vegada que va posar al dia l’explotació de les terres rebudes, va poder dedicar-se a fer el que havia volgut, des que havia sabut de la mort del Sr. de Rialtés, es a dir, esbrinar que havia estat de Doña Flora.

Va arribar a saber que Doña Flora havia mort set anys abans i que en els darrers anys havia viscut pràcticament de la Caritat de una comunitat religiosa local, i que els seus fills havien anat a parar a mans de diferents i distants benefactors.

Com la feina de les finques deixava a Ramón molt temps lliure, va poder seguir la pista d’alguns fills de Doña Flora, i així va conèixer a Marianna. El cor li va dir que era filla seva, i s’entendrí tant que des de aquell instant només va pensar com podria tenir-la al seu costat.

Marianna, que llavors ja tenia vint-i-nou anys, era una dona casada, amb un ferrer, i tenia cinc fills, un d’ells esguerradet. Portava una vida bastant miserable. El seu marit no era un mal home, però a rel d’un accident va quedar gairebé inútil d’una ma, i amb prou de feines aconseguia donar de menjar a la nombrosa família. Ramón va reconèixer en Marianna, o al menys axó li va semblar, alguns trets familiars. Li recordava molt gestos de les seves germanes, i fins i tot de la seva mare.

Ramón va voler ajudar a Marianna i per axó va oferir el lloc de ferrador de casa seva al seu marit, i a ella, per tenir-la prop, treballs domèstics a la casa, assegurant-li uns mitjans de vida suficients per atendre decorosament les necessitats dels fills. Acceptaren i es traslladaren a una de les cases per al servei que tenia la masia, i d’aquesta forma Ramón, que no li va voler explicar la veritat a Marianna, per no embrutar el nom de la seva mare, va tenir al seu costat a la filla i els nets.

Passat un temps el ferrer va morir, Ramón va anar empitjorant de les seves xacres, i  Marianna va assolir les regnes de la casa. Havia passat tant de temps que Ramón cregué que Mariana no li perdonaria haver-li ocultat per tants anys la veritat, i s’espremia el cap pensant com els podia ajudar. Al morir ell, el propietari faria fora a Marianna i els seus, i per evita el desemparo va decidir, no sols fer el possible per allargar la seva vida, sinó convertir en monedes d’or tot el que pogués per poder-lo deixar als seus, abans de morir, sense que el propietari de les terres ho pogués evitar amb trucs legals.

Durant tres anys Ramón va exhaurí els boscos, va espremar al màxim les finques, va anar venent el bestiar, i animals de corral, i va anar convertint les seves rendes en monedes. No va parar fins a tenir ple un cofre amb monedes d’or i plata, i una tarda, sense dir-ho a ningú, va fer carregar el cofre en un carro i, acompanyat d’un criat, va desaparèixer. Va tornar sol, a cavall, entrada la nit.

Ramón seguí sense dir la veritat a Marianna, dons no s’atrevia a parlar-li de la infidelitat de la seva mare, no poden assegurar-li que ell n’era el pare, dons no en tenia cap prova. Quant ella enviudà no va poder oferir-li matrimoni, pensant que podia ser filla seva, i tampoc trobava la forma de fer-la la seva hereva, pensant que tothom ho interpretaria com que era la seva concubina, i aquesta taca al honor de la seva filla ell tampoc l’acceptava

Però el temps s’acabava i volia beneficiar-los, tan a ella com als seus fills, i va prendre una decisió. Va dibuixar un mapa molt precís per trobar l’amagatall del cofre, i el va cosir entre la tela i el forro posterior d’una pintura barata que teníem al saló de la casa, amb el pompós títol de “Flors i fruites”

A la seva ja caduca imaginació va pensar que Flors era la seva estimada Flora i que els fruits eren Marianna i els seus fills, i que aquell era el lloc ideal per guardar el mapa fins que, abans del darrer sospir, el poses en mans de Marianna.

Poc després, un matí va sorprendre la Marianna mirant-se la pintura, i aprofità per dir-li que la seva fi era propera, i ja que veia que aquell quadre li agradava, i volent que en guardés un bon record, li regalava, i va afegir: “Quan jo mori totes aquestes propietats tornaran al Sr. de Bardelons, i vosaltres quedareu al seu servei. Res de valor puc donar-vos, sinó el meu agraïment per la vostre fidelitat i el respecte que sempre m’heu guardat, tu, el teu difunt marit, i els teus fills. Aquest quadre que miraves té el secret de la meva felicitat, perquè guarda el millor record  de la meva vida. Encara que es una pintura d’escàs mèrit, si la guardes, per honrar la meva memòria quant jo hem mori, et farà feliç, a tu, i als teus.”

Marianna pensà que amb menys floritures i unes monedes d’or hauria estat mes contenta, pro com que tenia una gran estima per Ramón va prometre guardar el quadre amb gran cel, se l’emportà a casa seva, i el posà en un lloc d’honor.

No tardà gaire a morir Ramón, perdent-se la concessió sobre les finques, tal com estava previst. Passats uns anys morí també Marianna, perdent-se el cognom a la següent generació, i amb ell el seu rastre en la nit dels temps.

                                 

                                                 ooooooooooooooooooooooo

A partir de aquí la història es perd, i el relat segueix segons la fantasia de cadascú. Se li pot posar el final que ens vingui de gust.

Personalment, jo crec que en el si d’una família humil, un quadre que enllaça amb el benefactor dels avantpassats, amb una promesa de felicitat que es transmet de pares a fills, encara que no tingui mèrit artístic es guarda en un lloc preferent. Per tant vull creure que en els postrers dies  encara es conserva, segurament considerat com un record de família, sense valor, penjat a qualsevol paret o racó, d’un descendent de la família..

Si Ramón Puernús va estar fora de casa per espai de sis o set hores, deu com a molt, malalt com estava, i tenint que fer la tornada sol, portant el carro per aquells camins en mal estat, per llocs apartats, no podia anar molt lluny dins de la propietat. Per altre part tampoc correria el risc de deixar el cofre fora de la finca on, mal que fos per casualitat, algú el pogués trobar. Jo m’inclino a pensar que Ramón coneixia  alguna cova o forat, als límits de la finca, on amagar el cofre, i que de volta a casa aprofitaria un descuit del criat per acabar amb ell, cosa que com a home de armes no li seria difícil, i després l’hauria enterrat.

He cercat dins l’historia dels dos darrers segles de Teià, i no consta la trobada de cap cofre que ens pugui fer pensar en el Tresor de Ramón Puernús.

Aquestos tres raonaments hem fan pensar que el Tresor de Teià encara està esperant que algú el descobreixi..

En aquest relat he canviat expressament algun nom real, però n’he deixat altres per que si algú coneix  la part de l’historia que a mi hem falta, pugui identificar-la. Estic disposat a compartir la troballa que, amb l’historia complerta, segur que aconseguirem.

Representacions gràfiques

 

El nacionalisme i la ceba

  

El nacionalisme i la ceba


El sentiment de pertinença a quelcom es un mes dels sentiments que els humans, i moltes altres especies d’animals, tenim.

En major o menor grau tots tenim la sensació de pertànyer a alguna comunitat, i aquest sentiment, que es molt fort respecta al nucli familiar, va perdent intensitat a mesura que augmenta l’àmbit de la comunitat.

La falta de identificació de les arrels o llaços de pertinència, son una causa freqüent de trastorns de la personalitat, que arriben a ser molt greus.

A la nostre societat el nucli o unitat bàsica es la família. En primer lloc i abans que res SOM, en tan que som fills dels nostres pares, i formem part d’un nucli familiar determinat. A partir d’aquí, i com si d’una ceba es tractés, es van sobreposant diverses capes, d’àmbits progressivament creixents.

Vivim entre una comunitat de veïns, formen part de l’alumnat d’un col·legi, som socis d’un club, som part d’una promoció de estudiants de la Universitat, de treballadors d’una empresa, de veïns d’un poble...Tot axó son capes que se sobreposen.

Ser de Gràcia, o de Sants, es abans i per descomptat mes proper que ser de Barcelona, com ser de Sant Cugat es previ a ser vallesà.

Formem part d’una ciutat, d’una comarca, d’una província, d’una comunitat autònoma, de Espanya, de la Unió Europea, de la ONU, de.....

Aquestos àmbits son concèntrics, i a mesura que creix la seva grandària,  disminueix  proporcionalment la intensitat dels sentiment que generen, com les ones que forma a la superfície d’un estany, la pedra que hi tirem.

Un no es andalús per que ho vulgui, sinó per que ha nascut a Córdoba, i ho sent, i es espanyol per que es andalús, i es europeu per que es espanyol, etc. No pot faltar cap esglaó, com no li pot faltar cap capa a la ceba. No hi ha cebes amb només capes parelles, o senars.

El sentiment nacionalista, que es un sentiment de pertinència, porta a exagerar el valor de una determinada capa. Pot ésser innecessari, i moltes vegades exagerat, pro només es negatiu quant per realçar el valor d’una capa de la ceba, nega la realitat d’altres capes.

Moltes vegades es confon sentiment nacionalista amb actitud imperialista. No tenen  res a veure. La actitud imperialista es aquella que pretén eliminar determinada capa o capes de la ceba. Imperialista es el que nega la identitat de Gracia, o Sants, en favor de una gran Barcelona uniforme. Seria imperialista la Unión Europea si precises la uniformitat dels diferents pobles que la formen, destruint les seves senyes d’identitat.

Existeix, i te sentit, el nacionalisme català, gallec, andalús,.. com ho te, a una altre escala, el localisme a nivell municipal o comarcal. Cap d’ells es excloent. No es sà, en canvi, el nacionalisme espanyol anti-regionaliste, tal com l’entenen alguns, per que es excloent.

Nacionalisme espanyol, ben entès, seria aquell que afavorís el valor dels atributs propis envers Europa, es a dir, front a la capa següent de la ceba, pro mai a costa de negar o destruir les capes anteriors.

Ser català, espanyol, europeu, es una seqüència lògica y correcta. Ens agradarà mes o menys, pro es tan cert que tots els catalans som espanyols, europeus, etc., com que per ser espanyol primer s’ha de ser català, o extremeny, o mallorquí, etc., ser d’un poble o d’una ciutat, i haver nascut de mare. Tan estúpid es el basc que renega de la seva espanyolitat, com obtús l’espanyol que ho fa del seu provincianisme. El nacionalisme excloent es absurd, tan a nivell de comunitat autònoma com a nivell d’estat, per que es imperialista. Entre el imperialisme català i el espanyol no hi ha cap diferencia, tots dos cauen al mateix error, al negar una capa de la ceba.

Ens agradi o no, les coses som com son. Una altre cosa molt diferent es plantejar-nos, si axó es el que nosaltres hauríem escollit, o si tenim dret a canviar-ho.

Per Rosa i Lalo

Per Rosa i Lalo


Cada dia, a las set i mitja (19,30h. pròpiament), sentia tancar-se estrepitosament la porta del pis de dalt. Després unes talonades enfurismades entravessaven des del  menjador fins a la cuina; Un moment de tranquil·litat i, tot d’una, processó de passes fins el lavabo. Tapa estampada contra el dipòsit-mochila, quaranta segons d’evacuació gratificant, i buidat de cisterna. Nova processó de talonades fina a la cambra de matrimoni, casualment a l’altre banda de la vivenda i, per fi, silenci.

Era el temps de concentrar-me en els meus propis deures, per aprofitar la calma fins a les 20.30h., que era quant, amb l’arribada del marit, es repetia la pel·lícula, sols que en aquest cas la visita a la cuina es produïa desprès del pas per la habitació, i canvi de sabates per sabatilles.

Així, sense el molest cloquejar del calçat de carrer, l’enfrontament m’arribava net, directa, sense interferències. Anaven a la grenya. Cada dia.

Jo, la veritat, m’havia acostumat. La calidesa d’aquells insults, trufats de referències a lo mes privat de la seva relació, aquell rosari de retrets, aquell to creixent, amb clars indicatius de l’altíssim nivell d’adrenalina assolits. I que dir d’aquelles voltes al passat,  episodis ja pràcticament oblidats per un d’ells, que l’altre cònjuge s’entestava a ressuscitar amb tota fidelitat de detalls, i la clara intenció de cercar els punts mes vulnerables de l’adversari, tractant sempre de ferir allà on mes mal feia, o a l’inrevés, volen passar factura per les pròpies ferides no cicatritzades, d’antics combats.

Tampoc mancaven, mai, al·lusions claríssimes al paper que els progenitors d’un o altre havien jugat e la consumació de les ofenses rebudes.

I ja, sortint del entorn mes immediat, sobrepassant el nucli familiar dur, la batalla s’estenia fins a confins tan imprevistos com il·limitats.

Alguns dies la batussa assolia tal intensitat, el seu contingut tal riquesa, que apagava el televisor per no perdre detall. Quina generositat en el devessall sonor. Quina amplitud de vocabulari. Quin enginy en la creació de frases injurioses. Em sap greu no poder acompanyar les paraules amb la corresponent partitura, per reviure la intensitat de la carga emocional, el nivell de la seva sonoritat :

Llufa pudenta. Em fas fàstic.

Ets penós, com un cacahuet, calb i llantiós.

Calla, espina  seca de bacallà.

Malauradament va passar el que es veia venir. La Rosa i el Lalo es varen separar i cadascú per la seva banda, carregats de nafres, varen desaparèixer de la meva vida. Ara, al pis de sobre, una parella amb dos criatures ocupa aquell niu. Ells no discuteixen, pro els nens els dona per jugar a bales, de punta a punta de passadís.

Enyoro a la Rosa i al Lalo. El sorollet impersonal i monòton de les bales de vidre rodant pel meu sostre no podrà mai competir amb la rica simfonia del seus enfrontaments.

Les representacions gràfiques

 

 

 

El polític professional

El polític professional


Entenem per polític professional a aquell que com a conseqüència de la seva activitat política percep un sou de la administració pública, sigui local, regional, autonòmica, nacional o internacional, deixant a part al polític que viu del partit que, tret de honorables excepcions, es pot qualificar millor com a funcionari o empleat.

Son la xarxa comercial del partit, els que vènen, els que donen la cara a les eleccions, i per tant els que aconsegueixen els vots.

Aquestes persones actualitzen el seu “caché” cada quatre anys. Cada quatre anys han de sortir al carrer a vendre un missatge guanyador, una imatge de il·lusió i capacitat. Han de convèncer a la parròquia, i a ser possible augmentar-la. S’examinen el dia de les eleccions, i si treuen bona nota, s’asseguren el sou per quatre anys mes.

El cantant, el torero,... repeteixen el millor repertori davant el seu públic. Saben el que tenen que fer o dir per entusiasmar als seguidors, no improvisen. L’esportista d’elit entrena cuidadosament cada moviment, i ha d’executar les rutines a la perfecció per ser competitiu. El professional lliberal ha dedicat els millors anys de la seva vida a estudiar i perfeccionar coneixements, abans no comença a exercir.

L’èxit s’ha de treballar molt durament, molt professionalment, no s’improvisa, i la política no es la excepció. S’han de guanyar les eleccions per poder exercir de polític professional, i axó obliga als aspirants a preparar-se cuidadosament.

Un discurs, per correcte que sembli, no serveix si no aconsegueix vots. En el programa s’han d’incloure missatges electoralistes, tot i sabent que no sobreviuran a les eleccions. S’ha d’incorporar el marketing, els assessors d’imatge, les enquestes d’opinió. Amb tot axó el polític professional sap pescar vots per després exercir la seva professió. Gràcies a ells. El polític professional s’ha de perpetuar a l’escó per  poder seguir exercint, es a dir cobrant a fi de mes.

El polític professional després de guanyar unes eleccions sap que té quatre anys per preparar les properes, i es dedica a axó.

Ingènuament, quant era jove, jo creia que en una campanya electoral els candidats devien explicar els programes, de forma que després de ser elegits tenien quatre anys per complir-los. Fins i tot tenia la seva lògica, i semblava bonic, dons si guanyava el programa que semblava mes atractiu per la societat, quatre anys es temps suficient per poder veure al menys alguns avenços en la línea proposta. Pro es clar, si el guanyador ja té aquets quatre anys de sou assegurat sembla lògic que, essent un professional, els dediqui a preparar amb tota cura, la pròxima campanya electoral, assegurant en lo possible un nou èxit.

Si es un bon professional s’ho deu a si mateix, al partit, als seguidors. I si es un bon professional segurament ho aconseguirà, i l’elector que es foti, es clar.

La sarbatana

La sarbatana


Em va sorprendre, perquè justament a principis de setmana els diaris porten pocs anuncis classificats. Anuncis per paraules, d’aquells que ofereixen objectes, eines, mobles, electrodomèstics, coses inversemblants, generalment de segona ma, i sempre a preus molt convenients. I em va estranyar per el seu contingut. Deia així:

“Sarbatana i sagetes, bon estat.

Autentica Zuanbiwi. Flascó verí. 3.000 €.”

Era un missatge de nou paraules, ja que les lletres soltes no compten, i els signes de puntuació tampoc, i per tant havia costat 18 €. (tarifa dels dimarts), un preu ben assequible per a un anunci realment important..

L’anunciant no semblava un expert en el assumpte, ja que sens dubte es referia a una sarbatana de la tribu Zwambiani, i oferia, a demés del arma, el verí per emmetzinar les sagetes, encara que axó ho havia escrit a la seva manera, segurament per estalviar paraules al anunci. Si les peces i el verí eren autèntics, i estaven en bon estat de conservació com deia l’anunci, es tractava d’una autèntica ganga. A Sothebys s’havia adjudicat, ja feia anys, un lot similar per 25.000 $.

Axó va desfermar el meu esperit tafaner i vaig trucar al venedor.

-digui ?

-bon dia, he vist l’anunci del diari, i podria estar interessat perquè soc col·leccionista de peces d’art indígena.

-no, no, no es cap peça d’art.

-be, pro potser m’interessaria. Podria veure-ho?

-no

-dons res. Passi-ho bé.

y vaig penjar. Collons d’imbècil. ¿Com pot algú voler vendre un arma de caça d’una tribu sud-africana, sense ensenyar-la? I amb tan mala llet? A prendre pel sac, i que l’aguanti sa mare. Imbècil !!

Però no m’ho vaig poder treure del cap. Tant la part de mi, afeccionat a tot lo exòtic, esotèric, o primitiu, com la meva part professional, de periodista, em deien que al darrera d’aquell anunci hi havia quelcom interessant.

¿De on havia sortit la sarbatana i la resta, si feia al menys cinquanta anys que es donava per extingida la tribu Zwambiani ?. 

Se sap de cert que els caçadors d’aquella tribu utilitzaven una mixtura de fulles, flors de hibiscus, fruits d’una espècie local propera a la belladona, y altres fruits i arrels, i escorces no identificats, que les dones de la tribu coïen a foc lent. Impregnaven les puntes de les sagetes, amb les que tombaven les seves víctimes, i si eren petites les hi produïen la mort per parada cardíaca. Però amb una característica singular, única d’aquesta tribu, i es que el principi actiu del verí es descomponia als pocs segons de forma que, o be la víctima moria als pocs instants, que es el que solia passar amb les petites preses habituals, mones, aus, rosegadors, que rarament superaven els deu quilos de pes o, passats uns moments, el cor tornava a bategar i les víctimes es recuperaven, i no deixava seqüeles. Quant la peça de caça era mes important, els caçadors tenien que acudir ràpidament a aplicar una dosi mes gran o rematar l’animal inconscient abans que es recuperés.

L’avantatja del mètode era que, ja que el verí es descomponia ràpidament, podien menjar-se tranquil·lament les peces abatudes, sense resultar emmetzinats ells mateixos.

Aquella característica, que jo coneixia pels meus estudis sobre cultures primitives, havia estat objecte d’investigacions científiques serioses, però mai s’havia arribar a resultats concloents, i es mantenia, encara ara, com una incògnita sense resposta certa.

Era el verí perfecte. Per axó em consta que en les rares operacions de compravenda de objectes semblants el centre d’atenció havia estat precisament el verí, i no les armes. Per axó m’estranyà que en el anunci es minimitzes la importància del verí “flascó verí”.  Axó es el que va fer sonar l’alarma dins el meu cap. En aquells moments tenia molta feina, pro em conec, i sé que quant tinc una mosca darrera l’orella no puc concentrar-me en un altre cosa.

Vaig seure davant l’ordinador i vaig començar la recerca, amb curiositat: Vaig enviar molts e-mail a tants d’altres amics, demanant antecedents sobre els zwambiani, sobre sarbatanes, sobre sagetes emmetzinades, sobre verí de tribus primitives, sud-africanes o amazòniques, sobre museus d’art primitiu, d’armes, col·leccions particulars, etc.

Vaig visitar les webs de Universitats, investigacions d’empreses químiques i  farmacèutiques vaig recórrer la meva col·lecció particular d’escrits sobre pobles primitius, vaig repassar les  webs de publicacions especialitzades, revistes, diaris,  museus etnogràfics,  en fi tot el que se’m va ocórrer. Vaig passar catorze hores penjat de la meva ADSL fins que em vaig quedar adormit, rendit.

Al l’endemà, després d’un son reparador, i un esmorzar-dinar pantagruèlic al bar de la cantonada on la Maria, la mestressa, de ben segur aprofità per col·locar-me totes les sobres del dia abans, vaig comprar el diari, i me’n vaig tornar cap a casa.

Mentre escoltava la bústia de veu (tinc el costum de desconnectar el mòbil quant estic treballant al ordinador), la enutjosa prèdica de la secretària del Jefe recordant-me que aquesta setmana tenia que entregar a mes de l’article de col·laboració habitual, un altre extraordinari per al suplement dominical, vaig fullejar distretament el diari. Els ulls se’n van anar sense jo adonar-me’n als anuncis per paraules i, sorpresa!!, sorpresa!!. allí estava, esperant-me, un missatge per a mi :

“Zuambiwi complert. 4.000 €.

Tafaners abstenir-se”

Fascinat. Vaig quedar paralitzat per l’impacte.

El venedor havia pujat el preu en 1.000 € , i donava menys informació, sens dubte s’estava dirigint a persones que, al igual que jo mateix, ja coneixien l’oferiment complert. Havia d’estar molt segur del que feia, i de que la seva oferta era interessant, i per demés era un jugador nat. Volia guanyar sense mostrar les seves cartes..

Va ésser massa per a mi. Aquell repte no el podia passar per alt. Tenia que tornar a trucar.

-digui ?

-he vist l’anunci, (posant la veu mes artificial que el dia anterior) . ¿Com puc saber que el que Vostè ven val aquest preu?

-el que jo venc val deu vegades mes.

-pot ésser, però aleshores ja no m’interessaria. De tota manera ho tindria que comprovar.

-no vull xafarders. Doni’m una prova de que està realment interessat.

-ja li vaig dir que soc col·leccionista (tornant al meu to de veu habitual). Conec el tema. Els Zwambiani van deixar de fer sarbatanes fa alguns anys.

-mes de cinquanta.

Be, ja no hi cabien els dubtes, aquell home sabia perfectament el que tenia entre mans, i la tosquedat de l’anunci no havia estat mes que un esquer.

-soc escriptor (no vaig gosar dir periodista), i des de sempre m’han cridat l’atenció les cultures primitives. He seguit diferents cursos a diverses Universitats. M’interessa molt el tema. No soc un xafarder tastaolletes.

-es un bon punt de partida. L’interessa tot el lot?

-diguem que especialment el verí, però com que es deteriora  fàcilment, vull estar segur que en l’estat actual m’interessa.

-d’acord, el divendres a les 19,30h. en el bar davant la primera torre del funicular del port, a Barcelona.

I va penjar, sense esperar resposta.

Vaig proposar-me analitzar seriosament la situació abans de donar cap altre pas. Era dimecres i tenia fins el divendres a les 19,30h, però havia d’acabar l’entrega del dijous, quant de menys l’article setmanal, ja que per l’extraordinari tenia temps fins divendres a la nit. Tenia a mig escriure alguns articles, d’aquells que un rellegeix quaranta  cops i no acaba de trobar rodons. Era una bona ocasió per enllestir-ne un d’ells, però l’article per l’extra era mes complicat. No passava res, si no l’entregava no el cobrava i prou, però perdia punts com a col·laborador extraordinari, i axó no em convenia. No tenia gaire temps per perdre.

Pensant en els articles vaig tornar al ordinador, però seguint el costum primer vaig mirar el correu. M’esperaven varies respostes als e-mail enviats la nit anterior.

La investigació sobre el verí utilitzat per els zwambiani  no era un assumpte tancat, aquedaven incògnites por resoldre, però no havia pel moment, al menys en l’àmbit universitari en el que jo em movia, cap investigació en curs. Axó tenia una lectura positiva i una altre negativa. La positiva era que al no ser un tema tancat, l’assumpte encara podia donar de sí, tan a l’àmbit científic com al periodístic, la negativa era que no tractant-se d’un tema d’actualitat, difícilment podria aconseguir els diners per comprar aquell lot.

Necessitava mes informació sobre el venedor, però no era fàcil. El telèfon era un mòbil i no havia cap raó per pensar que el venedor fos de gaire lluny. Parlava un castellà correcte, i a la seva veu no vaig detectar cap accent especial, que suggerís alguna pista.

Reuní tota la informació acumulada en la recerca, respostes obtingudes, i vaig separar tots el noms de persones que hi vaig trobar, catedràtics, professors, escriptors, periodistes, col·leccionistes, compradors, venedors, historiadors, antropòlegs, ressenyes de bibliografies, etc., vaig depurar la llista suprimint els noms dels que ja eren morts. Aquella era la llista base sobre la que tenia que treballar. Per començar la vaig creuar amb la guia telefònica de la ciutat. Aparegueren varies localitzacions, però cap semblava significativa, perquè o be eren persones que jo havia tractat, i hauria reconegut la seva veu al telèfon, o no encaixaven en aquella situació per una o altre raó. Res.

Tenia que avançar per  altres línees d’investigació. Com os podeu imaginar ja s’havia esfumat la trucada de la secretària del Jefe, l’article setmanal, l’extraordinari, i la noció del temps.

Vaig revisar mentalment les dues converses mantingudes amb aquell individu. S’havia mostrat mal educat, sec i groller a la primera ocasió. Possiblement l’objecte d’aquella primera conversa era identificar els verdaderament interessats i treure’s del damunt la resta. Per a qui conegués el tema 3.000 € era un reclam important. Ell jugava amb  avantatge i sabia que podia permetre’s ser desgradable. Els verdaderament interessats no renunciarien per axó.

Però, ¿per que un segon anunci?. Pot ser havia tingut menys trucades de les esperades, i el segon anunci fos per repescar a algun dels interessats, al mateix temps que aprofitava per senyalar un nou preu. A fi de comptes els peixos ja havien mossegat el esquer. Pot ésser.

¿Por que no volia xafarders ?  Al tractar-se d’unes peces exòtiques cabia esperar que es presentés algun comprador amb mes diners que cultura. ¿Per que excloure'l? A mi se m’acut que potser la sarbatana i les sagetes, prou deteriorades, deixessin molt que desitjar com a objecte decoratiu, i considerés aquesta possibilitat com una pèrdua de temps. Un altre raó podia ésser que un comprador no especialitzat temés ser enganyat i exigís certificats o documents que el venedor no estava en condicions d’aportar. Aquesta em va semblar una bona raó. Podia haver un passat turbulent en aquella venda, i per axó el venedor era tan selectiu.

Allò va escalfar la meva imaginació de periodista. El venedor temia que algú reconegués aquell lot, i per axó preferia vendre’l a bon preu, a qui no fes gaires preguntes.

Era una altre pista a seguir, havia que investigar qualsevulla informació relacionada amb compravenda de lots u objectes semblants, robatoris, furts, i tota mena de fets delictius relacionats, dels últims anys. I com que era un tema poc habitual calia cobrir un període ben ample. Sortosament la hemeroteca del meu diari era amplíssima en el capítol de esdeveniments, i tenia la informació perfectament codificada per facilitar la recerca. Amb l’ajut del responsable d’aquell departament estava segur que si hi havia quelcom, ho trobaria.

També vaig pensar que tal vegada el problema no residia en el lot, si no en el venedor. Potser es tractava de un individuo amb problemes, que no volgués ser identificat. Pot ser un passat inconfessable. ¿Seria tal vegada perillós? Se’m va escapar una rialla, la meva imaginació ja feia de les seves.

Però el cert es que quan a la segona trucada vaig assegurar que no era un xafarder tastaolletes, la seva reacció va ésser positiva. La raó tenia que ser aquesta. No volia preguntes, ni investigació, ni antecedents. No volia donar explicacions ni documents. Sí, tenia que ser axó. Estava disposat a vendre barat, coneixent la seva valia molt superior, a canvi de no tenir que donar respostes a preguntes incomodes.

Estava clar que tenia que profunditzar en aquella investigació. L’olfacte professional em deia que l’historia anava molt mes enllà d’una troballa afortunada. Tenia davant meu una historia fonda, interessant. El somni de tot periodista.

Si aconseguia vestir allò amb una trama creïble, el diari em facilitaria els mitjans, i el benefici seria doble. Una bona historia, y la possibilitat de quedar-me amb aquell lot que, a la llarga, no tenia cap dubte que seria meu.

Lo primer seria parlar amb el Jefe, deixar entreveure l’assumpte encara que sense dades concretes, i veure si estaria disposat a recolzar la investigació, posant els mitjans necessaris. El vaig trucar, vaig fer el plantejament previst, i vaig obtenir la resposta habitual. El seu parer era que la investigació estava molt verda, podia comptar amb l’ajut dels serveis professionals del diari però, de moment, de gastar diners res de res.

El responsable de la explotació de la informació històrica emmagatzemada a la hemeroteca del diari era Joan Pau Cols, Joanpa pels amics.

-mira Joanpa, tens que ajudar-me. Tinc molt poques pistes i tan sols dos dies per resoldre una historia molt interessant.

Després d’aquest preàmbul vaig posar a Joanpa al corrent de l’assumpte, amb pels i senyals. Vaig vendre el producte el millor possible i vaig malbaratar energies per aconseguir finalment un

-be, està be, treballarem.

Axó dit pel Joanpa era tota una garantía. Varem quedar per l’endemà després de dinar, així podria acabar abans l’article setmanal que em reclamava el Jefe.

El equip d’investigació va estar format per Joanpa com expert en anàlisi de bases de dades, i recerca per internet. Josu, que era el nostre políglota, Marga, secretaria de Joanpa que es va oferir voluntàriament per anar recollint i tabulant la informació obtinguda, i jo, l’expert en el tema.

La primera part del treball va consistir en dissenyar les línees mestres de l’investigació, després cadascú seguiria por on pogués. Varem estar d’acord a seguir les següents opcions:

n    Comerç nacional i internacional, subhastes, adjudicacions en comerç d’estat, cessions a entitats oficials i paraoficials sense ànim de lucre, bescanvis entre Universitats,  Museus, etc.

n  Localització i seguiment d’objectes coneguts, similars. Tractant de identificar possibles desaparicions, robatoris,etc. Despulles i botí de guerra de països sud-africans, a l’espai que havien ocupat els Zwambiani, saquejos i robatoris a museus africans, o de material tribal, a altres museus del mon.

n    Possible us delictiu del lot.  Havia que filtrar las noticies d’esdeveniments del diari que poguessin tenir alguna relació amb el lot. I per un període molt ampli.

n    Tornar a connectar amb el venedor i provar de treure-li la màxima informació.

Les assignàrem inicialment a Josu, a mi, a Joanpa i a Marga respectivament, que podria dedicar la nit a ajudar-nos, i pel matí faria la seva part. Començaríem a les 22h. I cada dues canviaríem d’opció. D’aquesta manera aconseguiríem que ningú s’obsessionés en una via sense sortida, i estaríem al corrent del avenços dels demés.

A les quatre del matí, segons l’horari previst, ens reuníem en Comitè de Crisi, per compartir els nostres respectius avenços. Els quatre ordinadors treien fum i els cendrers i els gotets de plàstic de la cafetera s’apilaven damunt les taules de treball, però no teníem res sòlit. L’inventari de troballes constava de set pistes interessants, a seguir, però que segurament s’apartarien del objecte  que ara ens ocupava. Dos línees de investigació interessants que es perdien sense forma aparent de continuïtat, i una dotzena de indicis remots, que haurien de seguir-se a manca d’altres mes consistents, però que difícilment ens durien a bon port, en el poc temps de que disposàvem. Estàvem cansats, i la manca de resultats en va enfonsar.

No els vaig poder convèncer. Es decidí deixar-ho fins a l’endemà a les 9h.

Havíem treballat a consciència, i aquell era un equip professional, amb molta experiència, per axó em resistia a creure que la manca de resultats fos deguda a un error de plantejament, o de la recerca realitzada. Mentre ells dormien jo vaig repassar tot el procés, des de la lectura del primer anunci a la premsa. El temps s’estava esgotant..

Però como que no vaig trobar res fora de lloc, vaig començar a pensar com enfocar la conversa que la Marga havia de tenir amb el venedor, per treure-li informació.

La Marga es passava el dia al telèfon, i era molt hàbil portant als interlocutors telefònics cap on ella volia, però donant-li voltes a l’assumpte vaig pensar que seria millor fer aparèixer en escena un altre possible comprador, i en aixó la Marga no tenia experiència. En ocasions havíem rigut molt amb les histories que el Josu relatava, sobre investigacions en les que ell havia tingut que adoptar falses identitats. El seu domini d’idiomes, i la facilitat amb que podia imitar qualsevol accent estranger, eren ideals per aquestos casos. Si el venedor tenia coses a amagar, estaria encantat en tancar el tracte amb un comprador estranger que, degudament alliçonat, fes preguntes poc comprometedores. Em va agradar. A mida que imaginava l’escena, li veia mes possibilitats.

A les nou en punt estava entrant novament a l’Oficina de Joanpa. Marga em va rebre amb cara de son i somriure de mastí venecià. Li vaig dir que estava encantadora, i que no tindria que fer el treball que s’havia assignat el dia abans. A les nou i mitja ja estàvem tots. Vaig exposar el Pla.

L’humor dels concurrents va millorar ràpidament. Es tractava de simular que en Josu era anglès. Un rodamón relacionat amb museus i universitats, que tenia a qui col·locar aquell lot., amb un bon diferencial per a ell. La seva aparent ignorància sobre Barcelona podia servir-li per veure en quins ambients es manejava millor el venedor, el seu coneixement del tema, els seus escrúpols sobre l’origen del lot, la seva necessitat de diners, etc.

Varem parar la investigació ja que en definitiva tampoc teníem res sòlit, i en canvi havia moltes coses per fer. Al cap d’una estona en Josu ens informà que havia contactat amb el venedor, i que menjarien plegats a primera hora. A les quatre prometia informar-nos a la Oficina, àmpliament.

Vaig volar a casa, em vaig dutxar, afaitar, canviar, menjar tot el que vaig trobar a la nevera, es a dir formatge i fruita, i seure davant l’ordinador disposat a acabar un d’aquells articles impossibles. Estava exaltat, i la imaginació fluïa com un riu sortit de mare. Vaig acabar dos d’aquells articles que ja groguejaven, i vaig tornar a la Oficina.

Josu va arribar abans de l’hora prevista. Li brillaven els ulls i desprenia un sospitós  flaire de vi de la casa, es a dir, barat. Havia arribat a les següents conclusions :

El venedor no era de Barcelona, i coneixia poc la ciutat. Possiblement era de, o vivia a, Madrid, on tenia un especial interès per no vendre. Era un home poc educat, o mes aviat poc refinat, i semblava que el seu coneixement del tema no era gran, si bé sabia perfectament el valor del que oferia. Va acceptar, després de compartir dos gerres de sangria amb Josu, que li varen afluixar la llengua, mantenir el preu del primer anunci (l’únic que va acceptar conèixer en Josu), sempre que fos una venda en efectiu, sense papers de per mig. No era un home d’acció, i segons en Josu deuria ser la primera vegada que aquell home corres un risc personal, per lo espantat que estava. Tampoc era una persona acostumada a un ritme alt de despesa, i es notava de gustos poc elaborats. En opinió de Josu aquell home no encaixava gens en aquella història.

Tot molt interessant, però a mi, la veritat, no em solucionava res. Tots estàvem tractant d’imaginar que podia empènyer un home amb aquell perfil a una situació com aquesta. Estàvem tots divagant quant la Marga ens va fer callar.

-Un moment. Imagineu-vos que un Director de Museu, o Catedràtic de la Universitat, o Responsable de Investigació d’una Empresa, ha fet un us delictiu de la sarbatana, o del verí, per a ser mes exactes. Ha tingut l’accés fàcil per que pertanyia a aquest  Museu, Càtedra, o Empresa, i posteriorment l’ha posat en mans d’un subaltern, per que el fes desaparèixer. Aquest , coneixent el valor del lot ha preferit vendre’l pel seu compte, sense deixar pistes.

Varem quedar tots mirant a la Marga. Aquella descripció encaixava perfectament amb el perfil que havia dibuixat el Josu, i amb les poques coses certes que teníem, i ens obria un nou espai de recerca, ja que havíem partit del supòsit que el venedor era el propi Catedràtic, Historiador o Investigador, i no havíem previs la figura d’un col·laborador, no vinclat directament al tema.

De qualsevol forma a mi em costava molt imaginar-me a un científic, o professor de la universitat, ficat a delinqüent. El instint em deia que ens acostàvem a la solució, però ens mancava quelcom. Robatoris, assassinats, estafes, morts,.. llavors vaig recordar que havia depurat la primera llista de persones relacionades, suprimint de la mateixa els morts. Vaig cercar la primera relació. Un dels homes morts era el protagonista de un dels indicis que havíem trobat, i aparcat per mes tard. Calent, calent.

En efecte, al poc temps de finalitzada una investigació sobre les cultures del Kalahari, un il·lustre antropòleg, professor de la Universitat de Madrid, havia mort. En mitjans universitaris s’havia remorejat que a la volta de una campanya que el va tenir a l’Africa durant uns mesos, s’havia vist suplantat a la cambra matrimonial.

El Juanpa va sortir disparat cap al seu ordinador. En dos minuts teníem a les mans la necrològica d’aquell científic, Professor Honorari de la Facultat de Humanitats i Ciències Socials de Madrid. En el seu historial figuraven diverses distincions, premis internacionals, i se’l citava com a autor de diversos treballs d’investigació sobre cultures primitives africanes. La mort va ésser deguda a una parada cardíaca. UNA PARADA CARDÍACA.

Ara es tractava se saber si havia estat una casualitat, un assassinat o un suïcidi.

Si fos lo primer, el lot no tenia per que canviar de mans, ni estar en venda. Si fos lo segon, seria mes lògic que el autor fes desaparèixer les proves ell mateix, sense deixar rastres. Si fos lo tercer, ¡¡BINGO!!, si fos lo tercer tenia que haver un col·laborador que fes desaparèixer les proves posteriorment. Podia tractar-se d’un col·laborador, tan necessari com innocent, que davant la possibilitat de guanyar uns diners acabés superant els seus escrúpols posant a la venda aquelles peces, que el professor li havia encarregat que fes desaparèixer passat un temps de la seva mort.

La meva hipòtesi era que el venedor tenia que haver estat conserge, ajudant, secretari, xofer o col·laborador directe del professor D. Luís A.  Armenteros. Que aquest, davant la situació familiar descoberta, en un estat de depressió profunda, havia pres la determinació de suïcidar-se. Ho hauria preparat amb el seu home de confiança, donant-li instruccions concretes sobre el destí que havia de donar al verí dels  zwambiani, un cop complert el seu propòsit. Des de aleshores havien passat ja casi tres anys, i la necessitat o la avarícia havien fet la resta.

Tort lligava. Em vaig tranquil·litzar. Si el supòsit era correcte no teníem davant un delinqüent perillós, sinó un pobre home espantat, necessitat de diners, actuant contra la seva consciencia, i amb ganes de cobrar i desaparèixer. Però jo no podia anar tan ràpid, bàsicament per que no tenia els diners. Necessitaria al menys dos dies per confirmar les meves sospites, pro ja sols em quedaven 120 minuts.

Poc abans de les 19,30h. entrava jo al bar, on m’havia citat el venedor.

Per la descripció que n’havia fet el Josu, no es podia tractar d’altre que d’un individu que, segut al costat d’una finestra, mirava distretament com el funicular es buidava d’ocupants per, a les 19,30h. en punt, reiniciar la pujada.

Jo portava a la ma un diari obert per la pàgina de anuncis per paraules, per donar-li mes teatre al assumpte. Vaig demanar un cafè i obrint ostentosament el diari, vaig esperar. Poc després notava unes passes darrera meu.

-bona tarda.

-hola, bona tarda.

-ve vostè per lo del anunci, oi?

-efectivament.

-miri en realitat he vingut per dir-li que tinc pressa i que n’hi ha d’altres d’interessats, o sigui que anem per feina.

L’efecte de la sangria ja li devia haver passat, i vaig coincidir amb Josu que aquell home estava espantat. Però jo volia guanyar temps

-necessito una mostra del verí. Amb una punta de sageta emmetzinada en tindre prou, i en dos o tres dies, si els anàlisis son conformes, tancarem l’operació, pagaré i punt, sinó li tornaré la sageta i adéu.

-jo...., be...., estaré fora uns dies, i no vull perdre de vista els objectes.

Estava cercant arguments, tenia pressa per enllestir. Si jo hagués tingut els diners, aquell era el moment ideal pel regateig. Possiblement no tenia altre comprador que el fals anglès, i volia acabar. No vaig tenir mes remei que jugar-m’ho tot a una carta, vaig posar cara de tenir repòquer d’asos.

-vull aquest lot i serà meu. El Professor Armenteros m’ho havia promès.

Si en aquell moment hagués caigut una bomba sobre la taula del bar, l’efecte no hauria estat mes gran. L’home va obrir els ulls, després la boca, la va tornar a tancar i va passar successivament del color bru que primer lluïa, al blanc, groc, i finalment a un vermell tirant a escarlata.  

-jo.., no.., no sé de que em parla.- li tremolava la veu.

-pues jo sí. He completat la investigació sobre la mort del professor Armenteros. Com a periodista que soc puc escriure sobre el seu fi un article molt sucós, segur que vindrà en primera plana del diari (era mentida, però jo estava disposat a jugar mes fort que ell). Calculo que el diari em pagarà uns 4.000€ per ell. Es clar que la figura del professor i la de les persones del seu entorn no quedarà en mol bon lloc...

No vaig poder acabar. Es va trencar, ell estava plorant, i jo avergonyit. En un bar, rodejat de desconeguts que miraven com un home entrat en anys, en mig d’una conversa es posava a plorar com una Magdalena, mentre gesticulava amb la ma, fent que no volia sentir mes. Com si jo l’estès atacant. Va tardar uns minuts a recuperar-se, finalment va respirar a fons, i va seguir:

-vaig jurar-li a D. Luís que l’ajudaria per que el seu final no fos dolorós. Tenia un càncer i quant va saber lo de la seva dona no va poder suportar la idea de morir sol. Pro jo no vaig fer res, ho va fer tot ell. Només em va demanar que, passat un temps, em desprengués del verí per que mai se’l pugues relacionar amb la seva mort. No volia tacar la seva imatge amb un acte de covardia com el suïcidí. Va ser un gran home. Jo tenia que haver destruït aquestes coses, pro... al principi no sabia com fer-ho, després vaig pensar que ja havia passat molt temps, i que si les podia vendre fora de Madrid a ningú se li ocorreria relacionar-ho. No parlo idiomes, o sigui que nomes podia venir a Barcelona......

Ara si vol em pot denunciar, jo no he fet res, mai hauria fet res que pogués perjudicar a Don Luís. Jo mai diré una paraula en contra seu.

-be, jo he fet el meu treball, i no tinc per que quedar-me sense cobrar-ho.

-li proposo un tracte. Li canvio el lot de la sarbatana per el seu article. Vostè no te proves, sols hipòtesis i no s’atrevirà a publicar-ho.

-no em provoqui. El diari em cobreix les espatlles, i li asseguro que te un bon equip d’advocats. Tingui en compte que en aquesta investigació han participat també altres persones que, tot i que encara que no saben el final de la historia, no es conformaran a donar per perdut tot el temps que li han dedicat.

-ho comprenc i crec que els puc compensar. Don Luís va donar-me, abans de morir, varies llibretes amb notes i observacions de interès científic i periodístic, dels seus viatges per Àfrica. Encara que jo vull conservar els originals, els faré una copia i els autoritzaré la seva difusió, i qui sap, potser per aquí trauran vostès un millor profit periodístic, pro m’ha de prometre que no escriurà mai res que pugui enterbolir la memòria de Don Luís..

Varem tancar el tracte. Tot i que em quedava sense article, guanyava la sarbatana, les sagetes, el flascó de verí, i una pila de llibretes amb les notes de viatges del professor. Poques ganes m’havien quedat de furgar a la imatge de un gran professor com va ser D. Luís A. Armenteros, que en pau descansi. Tot el morbo que hauria tingut un article sobre l’assassinat d’un científic, amb el verí que estava estudiant, sen va anar en orris al tractar-se del suïcidi de un home acorralat pel càncer i abandonat per la seva esposa.

A l’endemà va venir al diari a entregar el lot. Es va interessar per les persones que havien participat a la investigació. Un per un els vaig presentar, i ell els va fer prometre, a cadascú, que mai escriurien res que pogués perjudicar la imatge de D. Luís.

                                                .. .............00000000.................

Es va fer un silenci profund..

-Tiet, i es veritat que axó no ho has publicat mai ?

-mai. Vaig donar la meva paraula. Os he explicat la historia, pro mai no l’he publicada.

-i, es veritat que si... per exemple.... jugant, sense voler, ens féssim una ferida petita, a un dit, amb les sagetes, ens moriríem, tot seguit?

-d’un atac de cor. No en tingueu cap dubte. En realitat les vaig posar allí, sobre la xemeneia per que no arribéssiu a tocar-les fins que tingueu mes de dotze anys. Llavors com ja pesareu mes de deu quilos, no estareu en perill mortal.

-Uff !!!-  un respir d’alliberació va ressonar a la sala.

-i ara nois, a dormir, bona nit.

-bona nit tiet.

-bona nit tiet.... demà tens que explicar-nos com vares aconseguir la pedra de tres colors. Recorda-te’n.

                                                ................00000000.................