Les normes de convivència

Les normes de convivència


El que en animals son pautes de comportament, fixades genèticament, que els pares trameten inconscientment a la seva descendència, en els humans està constituït per una barreja de costums, tabús, normes, regles, lleis, etc., que al llarg dels segles ha anat configurant la cultura de convivència.

Aquesta cultura no es igual a totes les comunitats, encara que sol tenir molt en comú. Quant mes ha evolucionat un poble mes complexa es la seva cultura de convivència. I axó es tan aplicable a nivell d’individus com a nivell de societats o països

La globalització ajudarà sens dubte  a homogeneïtzar aquestes cultures de convivència. S’han creat elements de dissuasió  i vàlvules d’escapament. Cada cop hi ha mes Ens internacionals per protegir els drets humans, dels infants, de les minories, floreixen per tot les ONG, etc.

En general la societat està per la convivència, la tolerància, i la permissivitat. La regla d’or, no escrita, es que es pot arribar fins on es vulgui amb la única limitació de que allò no impedeixi als demés fer el mateix. Es a dir, es vàlida la llibertat del individu fins allí on començaria a limitar la llibertat dels altres. El mateix es pot dir a nivell de comunitats o grups.

Donem un pas mes i imaginem que aquest procés evolutiu s’ha consolidat, que la societat en general, ha desenvolupat els necessaris mecanismes d’equilibri per evitar conflictes greus. El metge i l’educador han substituït al botxí i escarceller. Les normes de convivència estan tan assimilades, la educació cívica ha adquirit un nivell tan alt que inclús les sancions per incompliment van perdent sentit. La guàrdia va baixant, i de la mateixa manera que avui està mal considerat que un pare  doni un bolet al seu fill per corregir-lo, cada cop serà menys acceptable que la societat castigui al seus membres pels errors comesos. Ha de reeducar-los.

Va desapareixent la pena de mort, els treballs forçats, els càstigs corporals, i la cadena perpètua ja te un límit. Cada cop son mes freqüents les sentencies dirigides a la reparació del dany, en ves del càstig al culpable. Les penes menors es poden redimir,...

Estem a la porta de una societat evolucionada, després de mil·lennis d’anys de maduració, encara que per desgracia no ho està per igual a tot arreu, ni en tots els seus membres.

El problema es que dins d’aquesta societat permissiva, al empara de la llibertat creixent que garanteix als seus components, qualsevol individu o grup pot enarborar la bandera de la dissidència. La cultura creada, de la que parlem, els protegirà. Però la societat té el dret i la obligació de preservar aquest llegat tan feixugament adquirit, en front aquestos individus o grups que, propugnant altres cultures, posen en perill la nostre convivència.

El problema es planteja en el següents termes:

¿Te la societat que aplicar les seves normes “toves” de convivència, per protegir-se d’aquells que la posen en perill, o bé per aquets ha de recuperar la ma dura?

¿No està justificada la utilització de tots els mitjans per defensar una cultura de convivència, que ha costat segles de maduració?

¿O en atenció a uns mal entesos drets de uns, la societat ha de contemplar impassible com es vulneren els mes elementals drets d’altres, tractant amb ma de seda i normes toves a qui no respecte ni els mes elementals drets dels demés?.