La informació que ens donen

La informació que ens donen


Veiem la tele, sentim la radio, llegim diaris i revistes, i tenim la nostre pròpia opinió sobre el que passa en el mon. Estem informats, o deformats, en tan que la informació que assimilem es neta i certa, o errònia i falsa.

El cert es que rebem una informació molt parcial i manipulada de la realitat, i el degoteig d’aquesta informació acaba essent una part important de la nostra formació. Amb ella creixem, i d'ella ens nudrim.

Com a ciutadans estem indefensos. No tenim mitjans propis per separar el gra de la palla. Igual que passa amb la premsa, que la publicitat ocupa uns espais predestinats,  utilitza uns formats  específics, i porta “PUBLICITAT” al encapçalament, els articles de opinió haurien de portar també un distintiu, i distingir-se clarament del que son noticies d’agència, es a dir informació pura i dura. Aixó a la premsa escrita es relativament fàcil, i en part ja passa, pro no es així a la radio i televisió. Els mitjans massius, els que mes difusió tenen, i mes mal poden fer entre els ciutadans menys preparats per discernir entre el lo primer i lo segon, son els que mes impúdicament barrejan, i a vegades clarament substitueixen, informació per opinió. I en aquesta cursa sembla que ningú vol ser el darrer.

Els poders públics tenen la obligació de vetllar per que el ciutadà rebi una informació no manipulada, complerta i certa. Axó no està renyit amb que el mitjans pugin donar, que poden i ho han de fer, les seves opinions i valoracions, però separant sempre clarament ambdues coses.

Segurament la pròpia administració estigui interessada en que axó no passi, dons ella mateixa perdria la possibilitat que ara té, i utilitza, de manipulat als ciutadans al seu favor, a través del mitjans que controla. Es grotesc i vergonyós veure el tractament “informatiu” que els diferents media donen a un mateix fet, en funció de la seva adscripció a determinats grups de poder.

Per que aixó no fos possible, per evitar aquesta temptació, s’hauria de prohibir als partits polítics la titularitat directa o indirecta dels mitjans de difusió. La independència d’aquestos mitjans, TV, radio, premsa, hauria d’estar controlada i garantida per una Comissió Parlamentaria permanent, amb representació de tot l’arc parlamentari, que hauria de tenir així mateix un canal propi d’expressió. La vulneració d’aquest principi hauria de ser considerat un delicte social mol greu, i com a tal durament sancionat.

Transparència contra foscor, informació contra opinió, son les úniques armes que poden fer lliures al homes d’avui. La societat moderna no serà lliure mentre l’amenacin els radicalismes excloents, els fanatismes religiosos, en definitiva els absolutismes manejats per ments enllumenades, ja sigui per ideals utòpics, o per interessos inconfessables, i aquesta amenaça s’alimenta de la manipulació de la informació.